El Lindy Hop al cinema: les escenes que van salvar el ball

Entre 1937 i 1948, els millors balladors de Lindy Hop del Savoy Ballroom van aparèixer en una dotzena llarga de pel·lícules i curtmetratges nord-americans. Hi sortien pocs minuts, gairebé sempre sense sortir als crèdits i sovint vestits de cuiners, minyones o xofers. Són, tot i això, el document més important que tenim d'aquell ball: quan als anys vuitanta un grup de joves suecs va voler aprendre Lindy Hop, no tenia cap més material d'estudi que aquelles bobines.

Aquest article explica quines són les escenes que importen, qui hi ballava, en quines condicions es van rodar i com es van convertir, quaranta anys després, en el manual d'un ball que es creia perdut.

Les escenes que cal conèixer

A Day at the Races (1937)

La primera gran aparició del Lindy Hop en una producció de Hollywood és dins d'una pel·lícula dels germans Marx. A Day at the Races, dirigida per Sam Wood per a la Metro-Goldwyn-Mayer, es va estrenar l'11 de juny de 1937. El número musical «All God's Chillun Got Rhythm», cantat per Ivie Anderson —que havia estat la veu de l'orquestra de Duke Ellington—, desemboca en una escena de ball amb els Whitey's Lindy Hoppers.

Segons el catàleg de l'American Film Institute, uns 5.000 intèrprets negres es van presentar a les proves per als números musicals de la pel·lícula. La direcció de dansa va ser de Dave Gould, que va rebre una nominació a l'Oscar per aquesta seqüència.

El número, però, és incòmode de mirar. El mateix catàleg de l'AFI recull que les seqüències musicals amb intèrprets negres es van eliminar d'algunes emissions televisives nord-americanes per considerar-les racistes, i que la censura austríaca també en va tallar escenes. Convé saber-ho abans de posar el fragment a classe: el ball és extraordinari, el marc narratiu que l'envolta no.

Keep Punching (1939) i el cinema per a públic negre

No tot el Lindy Hop filmat va passar pels grans estudis. Keep Punching, estrenada el 8 de desembre de 1939 i dirigida per John Clein per a M. C. Pictures, és una race film: una pel·lícula de repartiment íntegrament negre, produïda al marge de Hollywood i distribuïda als cinemes per a públic afroamericà. La protagonitza el boxejador Henry Armstrong, i hi apareixen els Whitey's Lindy Hoppers fent la rutina del Big Apple.

La diferència amb la pel·lícula dels Marx és de context, no de qualitat del ball: aquí els balladors no són el número exòtic dins d'una comèdia blanca, sinó part d'una producció pensada per al seu propi públic.

Hellzapoppin' (1941)

És l'escena de Lindy Hop més vista de la història, i continua circulant per les xarxes vuitanta anys després. Hellzapoppin', dirigida per H. C. Potter i distribuïda per Universal, es va estrenar el desembre de 1941. Adaptava un espectacle de Broadway que havia obert el 10 de setembre de 1938 i que havia fet 1.404 funcions; els Whitey's Lindy Hoppers ja hi ballaven sobre l'escenari.

A la pel·lícula hi ballen quatre parelles, acreditades com a Harlem Congaroos:

• William Downes i Frances «Mickey» Jones
• Norma Miller i Billy Ricker
• Al Minns i Willa Mae Ricker
• Ann Johnson i Frankie Manning

Manning en va fer la coreografia. Tant el web SavoyStyle, de la investigadora Judy Pritchett —que va treballar directament amb Manning—, com el portal especialitzat Yehoodi expliquen que la rutina es va crear sobre «Jumpin' at the Woodside», de Count Basie, i que per a la pel·lícula es va substituir la música per una peça encarregada expressament, cosa que estalviava a l'estudi haver de negociar els drets del tema de Basie.

Dos detalls que no es veuen si no se'ls busca. El primer: els balladors surten vestits de cuiners, minyones, cambrers, xofer i manobre, i l'escena els presenta com el personal de servei de la casa. El segon: Frankie Manning no consta als crèdits com a coreògraf. Ho recull la revista Dance Magazine, que el 2016 va dedicar un article al fet que el vídeo s'havia tornat viral sense que gairebé ningú en sabés l'autor.

Els soundies

Entre 1939 i 1947 es van produir més de 1.850 soundies: curtmetratges musicals de 16 mm pensats per a una màquina concreta, el Panoram de la Mills Novelty Company, una mena de jukebox amb pantalla. N'hi havia unes 5.000 repartides per bars, sales i vestíbuls de fàbrica dels Estats Units. Costava deu cèntims i no es podia triar la cançó: la màquina passava els vuit títols del rotlle en bucle.

Avui els soundies es valoren sobretot perquè van conservar actuacions d'artistes afroamericans que tenien poques portes obertes al cinema comercial: Duke Ellington, Louis Armstrong, Count Basie, Cab Calloway, Nat King Cole. Entre aquests títols hi ha Hot Chocolate (1941), rodat sobre «Cotton Tail» amb l'orquestra d'Ellington, amb les mateixes quatre parelles de Hellzapoppin'.

SavoyStyle hi afegeix una anècdota que diu molt de com funcionava aquella indústria: els balladors van descobrir l'èxit del seu propi soundie quan van quedar bloquejats a Rio de Janeiro després de Pearl Harbor i es van trobar un local que els anunciava pel nom amb què sortien a la pantalla.

Killer Diller (1948)

L'últim títol important de la sèrie és una altra race film, dirigida per Josh Binney el 1948, concebuda com un espectacle de varietats a l'estil de l'Apollo de Harlem. Hi surten Nat King Cole, Butterfly McQueen, Moms Mabley i Dusty Fletcher. El Lindy Hop el posen els Four Congaroos, mentre l'orquestra d'Andy Kirk toca «Basie's Boogie». És, en la pràctica, el testimoni filmat del final d'una època.

Qui ballava: els Whitey's Lindy Hoppers

Gairebé totes aquestes escenes les protagonitza el mateix grup. Herbert «Whitey» White, antic boxejador i encarregat del Savoy Ballroom, va anar reclutant els millors balladors de la sala per formar una companyia professional. Les fonts no coincideixen del tot en la data: la cronologia de la Frankie Manning Foundation situa el 1934 la invitació a Manning i el 1935 la formació del grup com a companyia, mentre que altres fonts situen els primers passos de White a finals dels anys vint.

El grup va actuar amb noms diversos segons el contracte: Whitey's Hopping Maniacs, Harlem Congeroo Dancers, The Hot Chocolates. Entre els seus membres hi va haver Frankie Manning, Norma Miller —que s'hi va incorporar el 1934, amb catorze anys—, Al Minns, Leon James, Willa Mae Ricker, Eleanor «Stumpy» Atkinson i Thomas «Tops» Lee, entre molts altres.

La companyia es va desfer el 1942, quan els homes van ser cridats a files per la Segona Guerra Mundial. White va deixar el negoci, va obrir un restaurant a Oswego i va morir d'un atac de cor el setembre de 1950.

Val la pena desfer de passada un lloc comú: al Savoy hi ballava gent blanca i negra, i el grup de White va arribar a tenir membres blancs, com Ruthie Reingold o Harry Rosenberg. A les pel·lícules, en canvi, no hi surten mai barrejats. El cinema de l'època no filmava el que passava realment a la pista.

Com es filmaven aquestes escenes

Hi ha un tret que comparteixen gairebé totes: el número de ball no toca la trama. Els balladors entren, fan la seva rutina i desapareixen sense dir res ni canviar res del que passa a la pel·lícula.

Això no era casualitat. La National Portrait Gallery de la Smithsonian ho explica a propòsit de Lena Horne: a les seves pel·lícules de la MGM amb repartiment majoritàriament blanc, va quedar sempre confinada a números musicals autònoms, «perquè les escenes de Horne es poguessin eliminar de les versions projectades al sud, on els cinemes aplicaven una política segregacionista contra les pel·lícules amb intèrprets negres». La mateixa Horne ho va dir amb més claredat: «Ningú no es va molestar a posar-me en una pel·lícula on parlés amb algú, on algun fil de la història es trenqués si em tallaven».

És la descripció exacta de com estan construïdes les escenes de Lindy Hop. Els textos especialitzats sobre Hellzapoppin' donen per fet que el número es podia suprimir per a les sales del Sud, i la forma de l'escena ho fa del tot versemblant, però per a aquesta pel·lícula concreta no he trobat documentació primària —correspondència d'estudi, còpies de distribució, instruccions a les sales— que ho provi. El que sí que està documentat és la pràctica general, i que aquestes escenes estan muntades exactament de la manera que la pràctica requeria.

Afegiu-hi que els balladors no acostumaven a aparèixer als crèdits amb nom i cognom, sinó sota el nom comercial del grup, i tindreu el quadre complet: eren una atracció intercanviable, no part del repartiment.

La segona vida: el revival dels anys vuitanta

Aquí és on aquests minuts de pel·lícula es tornen decisius.

L'estiu de 1985 es va formar a Suècia The Rhythm Hot Shots, amb Lennart Westerlund, Anders Lind, Eddie Jansson, Catrine Ljunggren, Lena Ramberg i Eva Lagerqvist. Abans de rebre cap classe, van aprendre mirant pel·lícules: posaven Hellzapoppin' i A Day at the Races a càmera lenta i hi podien dedicar quatre hores seguides per treure'n un pas o dos. Assajaven sis dies per setmana.

El pont amb els balladors originals es va obrir l'abril de 1984, quan Anders Lind, Lennart Westerlund i Henning Sörensen van viatjar a Nova York i van localitzar Al Minns. Minns va anar a Estocolm l'octubre d'aquell any per fer-hi cinc dies de taller, amb una consigna que els suecs van repetir després durant anys: «Oblideu els comptes, escolteu!». Va morir el 24 d'abril de 1985.

Frankie Manning va arribar a Suècia el 1987, per a dues setmanes. Els membres del grup han explicat que va ser aleshores que van aprendre, per primer cop, a ballar socialment: de les pel·lícules n'havien tret les coreografies i les acrobàcies, però no el ball de pista. Des del 1989, Manning va anar cada any a ensenyar al Herräng Dance Camp.

Dit d'una altra manera: el ball que avui s'ensenya a Girona, a Ventalló o a qualsevol escola europea ha passat per aquelles bobines. L'article El swing a Catalunya explica com aquesta mateixa cadena va arribar fins aquí a finals dels anys noranta.

Com mirar aquestes escenes avui

Tres advertiments pràctics, si en voleu fer servir els fragments.

Les identificacions que circulen per internet sovint són errònies. Als comentaris de YouTube s'atribueixen parelles canviades, i és habitual veure atribuïda a Norma Miller la parella de Manning o a l'inrevés. Les quatre parelles de Hellzapoppin' que consten més amunt estan recollides de manera coincident per SavoyStyle, per la fitxa de la pel·lícula i per la premsa especialitzada. Si trobeu una altra versió, demaneu-ne la font.

Els drets són un embolic. Hellzapoppin' (Universal, 1941), A Day at the Races (MGM, 1937) i Killer Diller (1948) són material protegit, i les còpies que circulen per YouTube no tenen titularitat acreditada. Enllaçar-hi és una cosa; incrustar-les a la vostra web o reproduir-les en un acte públic, una altra. Comproveu-ho abans.

No separeu el ball del seu context. És fàcil posar el fragment de Hellzapoppin' i quedar-se amb l'espectacle. Val la pena dir, en una frase, que aquells balladors anaven vestits de servei, que no sortien als crèdits i que el número estava muntat per poder-se tallar. No li treu res al que fan: n'hi afegeix.

Preguntes freqüents

Quina és la millor escena de Lindy Hop filmada?

La de Hellzapoppin' (1941) és la més citada i la més ràpida, amb coreografia de Frankie Manning. La de A Day at the Races (1937) és anterior i va valer una nominació a l'Oscar a la direcció de dansa. Quina és «la millor» depèn del que es busqui; totes dues les ballen els mateixos intèrprets.

Qui balla a Hellzapoppin'?

Quatre parelles dels Whitey's Lindy Hoppers, acreditades com a Harlem Congaroos: William Downes i Frances «Mickey» Jones, Norma Miller i Billy Ricker, Al Minns i Willa Mae Ricker, i Ann Johnson amb Frankie Manning.

Per què van vestits de criats?

Perquè l'escena els integra a la trama com el personal de servei de la casa on passa l'acció. Era un dels pocs papers que el cinema nord-americà de l'època reservava als intèrprets negres.

És veritat que el Lindy Hop es va recuperar gràcies a aquestes pel·lícules?

En bona part, sí, però no només. Les pel·lícules van donar el material als balladors europeus i nord-americans dels anys vuitanta, i els supervivents del Savoy —Al Minns primer, Frankie Manning i Norma Miller després— hi van posar el que les pel·lícules no tenien: el ball social, la música i el context. L'article sobre la pèrdua de popularitat del Lindy Hop, previst en aquesta sèrie, entra en el debat sobre fins a quin punt el ball es va arribar a perdre.

Bibliografia i fonts consultades

• American Film Institute. AFI Catalog of Feature Films: A Day at the Races (1937). catalog.afi.com
• American Film Institute. AFI Catalog of Feature Films: Killer Diller (1948). catalog.afi.com
• American Film Institute. AFI Catalog of Feature Films: Keep Punching (1939). catalog.afi.com
• Pritchett, Judy. Archives of Early Lindy Hop (SavoyStyle), fitxes de Hellzapoppin', Hot Chocolates i Killer Diller. Lloc elaborat en col·laboració amb Frankie Manning. savoystyle.com
• Yehoodi. «Seven Things You Should Know about Hellzapoppin'», 23 de juliol de 2018 (actualitzat el 2024). yehoodi.com
• Schrock, Madeline. «The Man Behind the Viral Dance Video…from 1941». Dance Magazine, 25 de maig de 2016. dancemagazine.com
• National Portrait Gallery, Smithsonian Institution. «Lena Horne on the Big Screen», 3 de maig de 2018. npg.si.edu
• Frankie Manning Foundation, biografia i cronologia oficials. frankiemanningfoundation.org
• Manning, Frankie, i Millman, Cynthia R. Frankie Manning: Ambassador of Lindy Hop. Filadèlfia: Temple University Press, 2007.
• Miller, Norma, i Jensen, Evette. Swingin' at the Savoy: The Memoir of a Jazz Dancer. Temple University Press.
• Stearns, Marshall i Jean. Jazz Dance: The Story of American Vernacular Dance. Nova York, 1968 (reedició: Da Capo, 1994).
• UCLA Film & Television Archive, documentació del cicle dedicat als soundies. cinema.ucla.edu
• Mary, Didier J. Fitxa sobre l'escena de Hellzapoppin', amb la formació de la banda. didiermary.fr

Recursos audiovisuals i gràfics

Per veure

• Hellzapoppin' (Universal, 1941), seqüència de Lindy Hop. Les quatre parelles dels Harlem Congaroos, amb coreografia de Frankie Manning. Material protegit: el fragment circula per YouTube sense titularitat acreditada, de manera que és preferible buscar-ne una còpia legal o consultar-lo en arxiu.
• A Day at the Races (MGM, 1937), número «All God's Chillun Got Rhythm», amb Ivie Anderson i els Whitey's Lindy Hoppers. Material protegit de la MGM.
• Hot Chocolate (soundie, 1941), sobre «Cotton Tail» amb l'orquestra de Duke Ellington i les mateixes quatre parelles. Fitxa a SavoyStyle: savoystyle.com

Arxius i documentació

• Archives of Early Lindy Hop, de Judy Pritchett: fitxes de pel·lícula amb els balladors identificats. savoystyle.com
• Arxiu de la Frankie Manning Foundation, amb fotografies identificades dels Whitey's Lindy Hoppers. frankiemanningfoundation.org
• UCLA Film & Television Archive, documentació sobre els soundies i la seva conservació. cinema.ucla.edu

Temes: Lindy Hop · Cinema · Hellzapoppin · Whitey's Lindy Hoppers · Frankie Manning · Norma Miller