El swing a Catalunya: com hi va arribar i on es ballava

A Catalunya el swing hi ha arribat dues vegades i per camins diferents. La música hi va entrar als anys vint del segle passat, directament dels Estats Units i de París, i es va ballar molt. El Lindy Hop no hi va arribar fins al final dels anys noranta, per la via de la represa internacional.

Aquestes dues arribades es confonen sovint, i el resultat és una frase que se sent molt i que no és certa: que a Catalunya es balla swing des dels anys trenta. Als anys trenta s'hi ballaven altres coses, amb aquella mateixa música. Aquest article explica les dues històries per separat, amb dates i amb fonts.

La distinció que ho canvia tot

Als dancings catalans dels anys vint i trenta s'hi ballava ragtime, cakewalk, two-step, foxtrot, xarleston, shimmy, black bottom i, poc després, rumba. Tot això quedava englobat sota la paraula «jazz», que aquí s'aplicava a qualsevol novetat vinguda de la cultura afroamericana.

El Lindy Hop, en canvi, no hi consta. I té una explicació senzilla: el Lindy Hop era, als anys trenta, un ball de Harlem que fora dels Estats Units només es coneixia a través de les pel·lícules i dels grups d'exhibició que hi feien gires. No era un ball social a Europa.

1901-1919: el terreny adobat

La presència de músics i actors afroamericans a Barcelona està documentada des de 1901. La primera forma de música afroamericana que hi va triomfar va ser el cakewalk, derivat del ragtime, que va entrar sobretot a través dels rotlles de pianola i de bandes com la de John Philip Sousa, premiada a l'Exposició Universal de París de 1900.

A partir de 1909 s'hi detecta el two-step, i molt aviat el foxtrot. En paral·lel, les orquestres barcelonines van començar a incorporar instruments de les formacions americanes —saxo i banjo—: ho van fer la Nic-Fusly, que va tocar a la inauguració del saló de l'Hotel Ritz el 1919, la d'Agustí Verdura i la de Jaume Planas, coneguda com a Jaime Planas y sus Discos Vivientes.

També hi va haver compositors catalans escrivint segons models americans molt aviat: «Campanas fox-trot» (1918), amb música de Joan Viladomat i lletra de Vicenç Pastallé, i el foxtrot «Crits!» de Lluís Puiggener (1919).

Els anys vint: el xarleston i les primeres orquestres negres

James P. Johnson va compondre «The Charleston» el 1923; l'enregistrament de Paul Whiteman dos anys després el va escampar pel món. La febre va arribar aquí de seguida.

Hi ha una data que val la pena retenir: del 15 al 25 de gener de 1926, l'orquestra de Sam Wooding va actuar al Teatre Circ Olympia de Barcelona amb l'espectacle Chocolate Kiddies, amb música de Duke Ellington i un cos de ball format per ballarines de diversos clubs de Nova York. És la primera orquestra rellevant de músics negres que va tocar a Barcelona.

Mentrestant proliferaven les formacions locals: l'Orquestra Demon's Jazz de Llorenç Torres Nin —Mestre Demon, nascut a Sant Lluís, Menorca, el 1890 i mort a Barcelona el 1964—, la Crazy Boys de Martín Lizcano de la Rosa, la Melodians Orchestra, la Coopey Jazz, l'Excelsior, la Michigan Jazz, la Washington Orchestra, els Durán Boys, els Melody Boys, Los Miuras i la Happy Jazz, entre moltes altres.

El 1929, amb l'Exposició Internacional, van arribar-hi els Coffies Colored Cracks i la Blue Bird's Symphonic Jazz Orchestra, que van actuar al Teatre del Circ Barcelonès amb el pianista Bob Wolly, el cantant i trombonista Herb Fleming i les ballarines Estelle Dixon i Florence Miller. Aquell mateix any va tornar Chocolate Kiddies, que va enregistrar deu peces per a Parlophone a Barcelona.

I el 28 de febrer de 1930, Josephine Baker va actuar al Principal Palace amb la Revue Nègre de la companyia parisenca del Folies Bergère. L'orquestra de l'espectacle va ser la Demon's Jazz —el detall consta a La Vanguardia d'aquell mateix dia—, cosa que diu molt del nivell dels músics locals: s'incorporaven sense problema a una producció internacional.

On es ballava

Els locals eren de dos tipus, i això importa.

D'una banda, els salons d'hotel i de casino: el de l'Hotel Ritz, el Casino de San Sebastián, els grans teatres. L'entrada hi estava reservada de fet a l'elit social, econòmica i cultural, que va ser la primera a tenir accés al jazz.

De l'altra, els dancings, cabarets i sales de ball més populars: L'Edén Concert, La Criolla, La Buena Sombra al carrer Gínjol, La Paloma —oberta a principis de segle; les fonts donen 1903 i 1907— i molts altres locals de la vida nocturna barcelonina, que durant el directori militar va gaudir d'una permissivitat notable i que es va liberalitzar encara més durant la República.

Aquí cal ser honest amb una limitació de les fonts: sabem molt més de qui tocava que de com es ballava. Els locals populars estan molt menys documentats que els d'elit, i la premsa de l'època ressenyava concerts, no cossos. Qualsevol afirmació detallada sobre com es movia la gent en aquelles pistes s'ha de prendre amb precaució.

1935-1936: el Hot Club de Barcelona

El model dels hot clubs —associacions d'aficionats al jazz més arrelat en el blues i la tradició afroamericana— va arribar de Bèlgica i de França, on n'hi havia des de 1932.

El Hot Club de Barcelona va començar les activitats l'11 de maig de 1935, presidit per Pere Casadevall i amb el compositor i percussionista Joan Duran i Alemany de vicepresident. Un mes després tenia 250 socis; un any després, 472. La primera seu era al carrer Consell de Cent, 224; des de l'1 de gener de 1936, al passeig de Gràcia, 35; després va anar a l'Hotel Gran Via i finalment al carrer Pau Claris.

No va ser un fenomen només barceloní: es van crear entitats similars a Granollers, Vilafranca del Penedès, Mataró, Sitges, Manresa, Rubí, Vic i Badalona, entre altres poblacions.

El club editava Jazz Magazine, publicada entre l'agost de 1935 i el juny de 1936, nascuda de la fusió de Música Viva —la primera revista de jazz de l'Estat— i Mundo Musical.

Un detall que aquí ens interessa especialment: al número 2 de Música Viva, del març de 1935, s'hi va publicar un article de Hugues Panassié titulat «El swing». És a dir, la paraula circulava impresa a Barcelona cinc mesos abans de la nit del Palomar Ballroom de Los Angeles que als Estats Units se sol donar com a inici de l'era del swing.

Els concerts de gener de 1936

El primer festival del Hot Club es va fer el 18 de juliol de 1935 al cinema Astoria, combinant projeccions —Minnie the Moocher (1932) amb Cab Calloway, Symphony in Black (1935) amb Duke Ellington, Mills Blue Rhythm Band (1934) i Feminine Rhythm (1935) amb l'orquestra femenina d'Ina Ray Hutton— amb actuacions de bandes locals dirigides pel saxofonista dominicà Napoleón Zayas. L'octubre se'n va fer un segon, també a l'Astoria, amb l'estrena de The Gay Divorcee i l'Orquestra del Hot Club de Barcelona dirigida per Antoni Matas.

El plat fort van ser els concerts del 29 i el 31 de gener de 1936: el Quintet del Hot Club de France amb Django Reinhardt i Stéphane Grappelli, i el trompetista i saxofonista afroamericà Benny Carter, al Teatre Coliseum el dia 29 i al Palau de la Música Catalana el dia 31.

Portar Benny Carter volia dir portar la tradició de les big bands de Harlem: havia tocat amb Fletcher Henderson i amb els McKinney's Cotton Pickers. No era jazz de pel·lícula: era la cosa.

La reacció: el que van escriure els crítics

Els concerts van provocar una resposta hostil per part del sector més conservador de la música catalana, i val la pena explicar-ho perquè és la discussió real que va tenir el jazz aquí.

Joan Llongueras va publicar a La Veu de Catalunya, el 31 de gener de 1936, una crítica obertament racista. En resum: qualificava el jazz de primitivisme salvatge i d'excitant fisiològic; deia que era natural que els negres s'hi entusiasmessin però indecorós que ho fessin els blancs occidentals, hereus de Bach i Beethoven; sostenia que una bona cobla de sardanes era mil vegades superior a la millor orquestra de jazz; i afirmava que els músics catalans es degradaven practicant-lo.

Frederic Lliurat va escriure en la mateixa direcció a la Revista Musical Catalana del febrer de 1936, lamentant que aquella música hagués sonat dins del Palau.

Però no tota la crítica va anar per aquí. Nicolau Surís i Palomé va publicar una llarga rèplica a Llongueras a Jazz Magazine el març de 1936, i el compositor i musicòleg Baltasar Samper —col·laborador estret del Hot Club— va fer diverses conferències sobre jazz durant 1935 que demostren un coneixement notable de la matèria, incloent-hi el debat entre hot i sweet i qüestions de tècnica d'improvisació.

Dos mites desmuntats

1. «A Barcelona no pagaven els músics.» Després dels concerts del Coliseum i el Palau, un promotor privat en va organitzar un tercer al Teatre Olympia. Grappelli s'hi va negar a actuar i va ser substituït per un violinista local anomenat Vila; l'entrada de públic va ser fluixa i el promotor va fugir sense pagar. D'aquí en va sortir la llegenda —alimentada després pels escrits de Charles Delaunay— que els músics no cobraven a Barcelona. És falsa: el Hot Club havia complert el contracte i els havia pagat 3.000 francs per endavant i 4.000 en acabar les dues actuacions. L'esforç econòmic, de fet, va generar pèrdues serioses a l'entitat i una crisi interna que va obligar a renovar la junta.

2. «Les milícies d'esquerra van prohibir el jazz durant la guerra.» Alfredo Papo va escriure que el local del Hot Club va ser clausurat per milícies que consideraven el jazz música d'influència capitalista i el club un possible centre d'espionatge feixista. La investigació de Jaume Carbonell mostra que els fets no ho avalen: el 9 d'agost de 1936, poques setmanes després de l'alçament, el Comitè Econòmic de Cines de la CNT va reobrir els principals cinemes de Barcelona anunciant orquestres de jazz al Coliseum, l'Urquinaona, el Fémina, el Fantasio, l'Astoria i el Capitol, i presentant-ho com «una modernitat interessant». Durant la guerra, les principals orquestres de jazz barcelonines van participar en vint-i-vuit festivals benèfics de suport a víctimes, refugiats, milícies i brigades internacionals.

El que sí que és cert és que el Hot Club ho va passar malament: arrossegava el forat dels concerts de gener i la seu del carrer Pau Claris va quedar destruïda en un bombardeig.

El franquisme: el jazz no es va aturar

Malgrat l'hostilitat dels ideòlegs culturals del règim, les orquestres principals van continuar treballant, en van aparèixer de noves i el Hot Club va anar reprenent l'activitat.

Aquí entra la figura d'Alfredo Papo, nascut a Milà i d'origen sefardita, que va arribar a Barcelona el 1941 fugint de l'ocupació alemanya de París. S'havia aficionat al jazz a la capital francesa, es va vincular al Hot Club de Barcelona i a partir de 1946 hi va organitzar concerts de primeres figures internacionals. Va morir el 10 de juliol de 2013. El seu llibre El jazz a Catalunya (Edicions 62, 1985) continua sent el relat fundacional del tema, tot i que —com hem vist— alguns dels seus passatges han estat matisats per la recerca posterior. La seva pròpia data de naixement varia segons la font entre 1922 i 1925.

La referència acadèmica sobre aquest període és La modernidad elusiva, d'Iván Iglesias (CSIC, 2017), que sosté una tesi rellevant per a nosaltres: durant la Guerra Civil i el franquisme, el jazz va ser la principal música de ball de les grans ciutats espanyoles, un agent de modernització socialment important i difícil de controlar per l'Estat.

És a dir: sota el franquisme es ballava jazz. Però, un cop més, no Lindy Hop.

I el Lindy Hop, quan va arribar?

La represa internacional del Lindy Hop arrenca a Suècia, Nova York, Londres i Califòrnia durant els anys vuitanta. A l'Estat espanyol va arribar més tard, portat per ballarins que viatjaven a l'estranger i el duien de tornada. Les primeres comunitats es van formar a Barcelona, Madrid i València.

A Catalunya la referència és l'escola fundada per Lluís Vila —primer Balliball, després Ballaswing—, que durant anys va ser pràcticament l'únic lloc on se n'ensenyava. Ballarins que van començar el 1999 expliquen que aleshores era l'única escola de l'Estat. De mitjans dels anys 2000 endavant l'escena es va multiplicar, amb la Jazz Cava de Terrassa com un dels punts d'expansió, i van sortir-ne noves escoles i festivals: la Barswingona, l'All Balboa Bcn, el BeachiSwing.

Aquí cal una advertència clara. Aquesta història recent està molt mal documentada. No existeix cap estudi seriós. Les dates provenen dels relats de les mateixes escoles i d'articles de premsa, i no sempre coincideixen: un reportatge de 2012 situava l'arribada quinze anys enrere —cap al 1997—, mentre que altres relats apunten al 1998 o el 1999.

El resum

Dues arribades i dos camins:

La música, als anys vint, directament dels Estats Units i de París. Catalunya va ser la porta d'entrada del jazz al sud d'Europa. Es ballava en forma de foxtrot i xarleston.
El ball, cap al 1997-1999, per la via de la represa internacional: Harlem → Suècia i Califòrnia → Barcelona. Seixanta anys després, i per una altra carretera.

Que a Catalunya hi ha una tradició de jazz llarga, profunda i documentada és cert i n'hi ha proves de sobres. Que s'hi balli Lindy Hop des dels anys trenta, no.

El que està mal documentat

Els dancings populars, molt menys estudiats que els locals d'elit.
Com es ballava realment. Tenim programes, cartells i crítiques musicals; tenim molt poc sobre el moviment.
Tota l'escena catalana de Lindy Hop des de 1997. Sense estudi, sense arxiu i sense entrevistes sistemàtiques.
Dades menors: l'any de naixement d'Alfredo Papo i l'any de fundació de La Paloma.

Bibliografia i fonts consultades

Carbonell Guberna, Jaume. «El jazz a Barcelona durant la República». Dins Costal i Fornells, Anna, i Rabaseda i Matas, Joaquim (eds.), La innovació musical republicana. Barcelona, 1931-1934. Barcelona: MUHBA, Ajuntament de Barcelona, 2022, p. 9-26. PDF complet, accés lliure
Papo, Alfredo. El jazz a Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1985. ISBN 8429723404.
Pujol i Baulenas, Jordi. Jazz en Barcelona 1920-1965. Barcelona: Almendra Music, 2005.
Iglesias, Iván. La modernidad elusiva: jazz, baile y política en la Guerra Civil española y el franquismo (1936-1968). Madrid: CSIC, col·lecció Biblioteca de Historia, 2017. ISBN 978-84-00-10283-8. Premi Nacional a la Millor Monografia en Art i Humanitats (UNE, 2018).
Iglesias, Iván. «El jazz a finales de la Segunda República española: el Hot Club de Barcelona (1935-1936)». Jazz-Hitz, 3 (2020), p. 11-34. jazz-hitz.musikene.eus
Santana McGill, Bàrbara. Jazz a Barcelona durant la Guerra Civil. Treball final de grau, Universitat de Barcelona, 2014. diposit.ub.edu (PDF)
Borrell, Lourdes. Alfredo Papo, una vida dedicada al jazz. El jazz en Barcelona de la postguerra a la actualidad. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2019.
Pizà, Antoni, i Vicens, Francesc (eds.). Baltasar Samper. Música de jazz. Conferències de 1935. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2019.
García Martínez, José María. Del fox trot al jazz flamenco. El jazz en España: 1919-1996. Madrid: Alianza, 1996.
Albertí, Xavier, i Molner, Eduard (eds.). Carrer i escena. El Paral·lel 1892-1939. Barcelona: Viena Edicions, 2012.
Llongueras, Joan. «Coliseum. Un concert de jazz presentat pel Hot Club de Barcelona». La Veu de Catalunya, 31 de gener de 1936, p. 14.
Lliurat, Frederic. «Concerts de jazz». Revista Musical Catalana, 386 (febrer de 1936), p. 45-46.
Surís, Nicolau. «Así se hace la crítica». Jazz Magazine, 6 (març de 1936), p. 1-3.
Panassié, Hugues. «El swing». Música Viva, 2 (març de 1935), p. 17-18.
Viquipèdia en català, «Hot Club de Barcelona» i «Història del jazz a Catalunya». Útils com a punt de partida; les dades s'han contrastat amb les fonts primàries anteriors.

On buscar el material original

ARCA — Arxiu de Revistes Catalanes Antigues, Biblioteca de Catalunya. Hi ha La Publicitat, La Humanitat, La Veu de Catalunya i la Revista Musical Catalana digitalitzades. És on són les crítiques de 1936.
Hemeroteca de La Vanguardia, digitalitzada des de 1881 i d'accés lliure. És la font de les cartelleres: hi consten les dates dels concerts, els locals i els preus.
Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), fons Gabriel Casas. Hi ha fotografies de l'orquestra Demon's Jazz amb ballarines (c. 1931-1939), de Josephine Baker al Principal Palace (c. 1931-1936) i de l'Orquestra del Hot Club de Barcelona (c. 1935). Cal comprovar les condicions d'ús amb l'arxiu abans de publicar-les.
CRAI Biblioteca de Filosofia, Geografia i Història de la Universitat de Barcelona: hi ha el fons personal d'Alfredo Papo, donat per la seva família.
Centre de Documentació de l'Orfeó Català (CEDOC): programes de mà dels concerts del Palau, inclosos els del gener de 1936.

Nota final: aquest article s'ha construït sobre bibliografia acadèmica i sobre les referències d'hemeroteca que aquesta bibliografia cita. No hem consultat directament els originals de premsa de 1935-1936; les dates i les pàgines que hi consten són les que donen Carbonell, Iglesias i Papo. Es poden verificar una a una als arxius llistats més amunt.

Temes: Swing · Catalunya · Barcelona · Hot Club · Lindy Hop