Què és el Lindy Hop i com es va crear

El Lindy Hop és un ball de parella que va aparèixer a Harlem cap al 1928, sobre música de jazz, i que es reconeix per una figura bàsica de vuit temps en què la parella s'obre i es torna a trobar —el swing out— i per un espai molt gran reservat a la improvisació. Es balla en parella, però amb moments en què tots dos se separen i cadascú fa el que vol.

Ara bé, la pregunta de com es va crear té una resposta menys neta del que es repeteix per les escoles. Hi ha una data, un lloc i dos noms documentats. La resta —sobretot la història del bateig— és més fràgil. Aquí separem les dues coses.

Què és el Lindy Hop, tècnicament

El Lindy Hop combina dues mètriques. La figura central, el swing out, ocupa vuit temps i té un recorregut circular: la parella surt d'una posició tancada, s'estira, i torna. Al costat hi conviuen figures de sis temps, més compactes, i el breakaway: el moment en què els dos ballarins se solten i improvisen per separat abans de retrobar-se.

Aquesta separació és el que el distingeix dels balls de parella europeus que dominaven les sales de l'època. En un vals o un foxtrot la parella no es deslliga. En el Lindy Hop sí, i aquell buit és exactament on entra la improvisació individual.

Hi ha dues coses que convé no barrejar. El Lindy Hop social és el que es ballava cada nit a les sales, improvisat, amb qui et toqués. El Lindy Hop d'exhibició és el que van desenvolupar els grups professionals per als escenaris i el cinema, amb coreografia fixada i acrobàcies. Les imatges que tothom coneix són gairebé sempre de la segona categoria, i això distorsiona la idea que ens en fem. El mateix Frankie Manning, que va ser una peça clau del Lindy Hop d'espectacle, sempre va insistir que per a ell era abans que res un ball social.

Què hi havia abans: Charleston, breakaway i Texas Tommy

El Lindy Hop no s'inventa des de zero. Recull elements de balls afroamericans anteriors que ja circulaven per les sales de Harlem als anys vint: el Charleston, amb els seus kicks; el breakaway, que ja incloïa la idea de deslligar-se; i el Texas Tommy, un ball de parella de principis de segle en què ja hi havia llançaments i separacions.

Als enregistraments de 1929 això es veu amb claredat: el que fan els ballarins encara sembla un Charleston de parella amb algunes figures noves. L'estil més horitzontal i estirat que avui associem al Lindy Hop no arriba fins a mitjans dels anys trenta.

La marató de 1928: el moment documentat

El juny de 1928 es va celebrar una marató de ball al Manhattan Casino de Harlem —un local que algunes fonts anomenen Rockland Palace—, que va durar del 17 de juny al 4 de juliol. Van començar-hi unes vuitanta parelles. El Departament de Salut de Nova York va aturar l'esdeveniment el dia divuit, amb quatre parelles encara dempeus.

Entre elles hi havia George «Shorty» Snowden (4 de juliol de 1904 – maig de 1982), un habitual del Savoy, i la seva parella Mattie Purnell. Segons el relat que Snowden va fer anys després a l'historiador Marshall Stearns, en un dels concursos improvisats que se celebraven dins la marató es van separar accidentalment i, en comptes de dissimular-ho, Snowden va improvisar uns passos sol abans de tornar amb ella. El públic va reaccionar amb entusiasme. Stearns ho va descriure com un redescobriment del breakaway.

Aquesta escena té una confirmació documental independent i molt concreta. El New York Amsterdam News del 27 de juny de 1928 va publicar una crònica de la marató en què deia que Snowden i Purnell tenien un ball propi de collita seva, que barrejaven amb el «Lindbergh Hop» i que ensenyaven pràcticament cada sessió, sobretot al vespre. És a dir: el juny de 1928 la premsa de Harlem ja distingia el seu ball d'un altre que sí que es deia així.

La història del nom, que és la part fluixa

La versió que se sent a totes les escoles diu que un periodista de Fox Movietone va preguntar a Snowden què estava fent amb els peus i que ell va respondre «el Lindy Hop», en referència al vol transatlàntic de Charles Lindbergh —que havia aterrat a París el 21 de maig de 1927— i al titular de premsa que deia que «Lindy» havia saltat l'Atlàntic.

El problema és que no hi ha cap prova d'aquesta escena. L'origen del relat és desconegut i circula des de fa dècades sense font primària. Hi ha, a més, tres fets que hi juguen en contra:

• Ja existien diversos balls anomenats «Lindy Hop» o «Lindbergh Hop» pels Estats Units des del vol de 1927, sense cap relació amb el ball de Harlem. La crònica de l'Amsterdam News ho confirma: Snowden barrejava el seu ball amb el «Lindbergh Hop», que era una altra cosa.
• El mateix Snowden va explicar a Stearns el 1959 que la figura bàsica ja es deia «the Hop» molt abans que Lindbergh volés, i que va ser després de 1927 que alguns van començar a anomenar-la «Lindbergh Hop», sense que la cosa quallés.
• Segons la investigació de l'historiador Harri Heinilä, el primer ús públic conegut de «Lindy Hop» aplicat al ball de Snowden i Purnell és d'un anunci de setembre de 1928 al Lincoln Theatre de Harlem. Qui va decidir aquell nom, no se sap.

El gerent del Savoy, Charles Buchanan, el coreògraf Leonard Reed i el ballarí de primera generació Alfred Leagins van sostenir que el Lindy Hop i el Lindbergh Hop eren balls diferents. Terry Monaghan, historiador del Savoy, recollia aquestes veus.

La conclusió raonable: Snowden i Purnell són els creadors documentats del Lindy Hop de Harlem. Que Snowden el bategés és una història popular que no es pot donar per certa.

El Savoy Ballroom i la segona generació

El Savoy Ballroom havia obert el 12 de març de 1926 al número 596 de Lenox Avenue, entre els carrers 140 i 141 de Harlem. Ocupava tot un illa de cases i, a diferència del Cotton Club, admetia clientela negra i blanca. Va ser allà on el Lindy Hop es va desenvolupar de veritat.

Dins del Savoy hi havia una cantonada, la Cats' Corner, reservada de fet als millors ballarins. No hi entrava qualsevol. Allà s'assajaven figures noves i es dirimien les rivalitats.

Herbert «Whitey» White, porter del Savoy i antic cambrer ballarí, va començar a organitzar els millors ballarins a finals dels anys vint, primer sota el paraigua de Snowden i després pel seu compte. A mitjans dels anys trenta el grup ja funcionava com una companyia professional: els Whitey's Lindy Hoppers. Els cobrava una comissió i molts membres es van sentir maltractats per ell, però també va ser qui va portar aquest ball als teatres, al cinema i a Europa.

Dos noms hi entren gairebé alhora. Norma Miller s'hi va incorporar el 1934, als catorze anys, com a membre més jove del grup. Frankie Manning (26 de maig de 1914 – 27 d'abril de 2009) va ser convidat per Whitey el mateix any.

El pas horitzontal i el primer air step

Manning va introduir dos canvis que es poden veure a ull nu comparant les filmacions de 1929 i les de 1937. El primer és postural: va abaixar el cos i el va inclinar endavant, cosa que permetia més velocitat i més recorregut. El segon és l'air step, la figura en què un dels dos ballarins deixa el terra.

La versió que Manning explicava és que va idear la figura amb Frieda Washington per a un concurs al Savoy contra Shorty Snowden i Big Bea, i que la van anomenar over the back. Sobre la data hi ha discrepància entre les fonts: sovint se cita 1935, però Cynthia R. Millman, coautora de la seva autobiografia, la situa entre finals de 1935 i principis de 1936, i s'ha fet notar que a les imatges del Harvest Moon Ball de 1936 encara no s'hi veuen air steps. Cal afegir que hi havia lifts —aixecades— abans d'això. El que sembla nou no és aixecar la parella, sinó fer-la girar del tot i tornar-la a terra dins la música.

El Harvest Moon Ball, el gran concurs de ball de Nova York organitzat pel Daily News, va començar el 1935 al Madison Square Garden amb categories de foxtrot, Lindy Hop, polca, rumba, tango i vals. Aquell primer any el Lindy Hoppers de Whitey Leon James i Edith Matthews van guanyar la categoria. A partir d'aquí, la divisió de Lindy Hop es va convertir en la preferida del públic i en una guerra oberta d'acrobàcies.

El cinema, que és el que ens ha arribat

Sense pel·lícules no hi hauria hagut represa als anys vuitanta. Aquestes són les fonts visuals principals, per ordre:

• After Seben (1929). Registre filmat més antic conegut. S'hi veu Snowden en un concurs de Charleston de parella fent algunes de les seves figures.
• Ask Uncle Sol (1937). Snowden amb Big Bea. És l'última filmació coneguda de la primera generació.
• A Day at the Races (1937). Debut al cinema dels Whitey's Lindy Hoppers, amb Norma Miller i Leon James entre altres parelles.
• Hellzapoppin' (1941). La seqüència més citada de tota la història del ball, coreografiada per Manning. Ell mateix hi balla amb Ann Johnson, i Al Minns amb Willa Mae Ricker.

Un detall gens anecdòtic: als estudis de Hollywood era pràctica habitual filmar els números amb intèrprets negres de manera que es poguessin retallar sense trencar l'argument, per poder distribuir la pel·lícula als estats del sud. La qualitat d'aquestes seqüències i el seu aïllament de la trama són les dues cares de la mateixa moneda.

Per què va desaparèixer

Cap al final de la Segona Guerra Mundial diverses coses van coincidir. Els ballarins homes van ser cridats a files i els grups es van dispersar. El Savoy va ser tancat per les autoritats durant uns mesos el 1943, amb l'acusació que militars hi havien contret malalties venèries; a Harlem es va entendre com un càstig pel fet que blancs i negres hi ballessin junts, i el tancament es considera un dels factors que van precedir els disturbis d'agost d'aquell any. La llicència es va restituir a mitjans d'octubre.

Després, la música va canviar de direcció: el bebop no era per ballar-hi en parella. El Savoy va tancar definitivament el 10 de juliol de 1958 i l'edifici es va enderrocar per construir-hi habitatges. El 2002 s'hi va col·locar una placa commemorativa, que van descobrir Frankie Manning i Norma Miller.

La represa: 1981-2009

El Lindy Hop no es va extingir del tot —hi va haver continuïtat a Harlem amb figures com Mama Lu Parks—, però va desaparèixer del mapa general. La recuperació dels anys vuitanta va passar per diversos grups treballant en paral·lel, i val la pena no reduir-la a una sola escena:

• 1981-1982, Nova York. Sandra Cameron i Larry Schulz localitzen Al Minns, antic Whitey's Lindy Hopper, i l'incorporen com a professor al seu centre de dansa. Dels seus primers alumnes en surt, el 1985, la New York Swing Dance Society.
• Mitjans dels vuitanta. Margaret Batiuchok assaja i balla amb Frankie Manning des de 1984-1985, abans que ell fos «redescobert» oficialment.
• Suècia. Lennart Westerlund i el grup que després seria The Rhythm Hot Shots busquen els ballarins originals i acaben portant Manning a Suècia el 1987. D'aquí en surt el camp d'estiu de Herräng.
• Londres. Terry Monaghan i Warren Heyes formen els Jiving Lindy Hoppers i treballen amb Manning i Miller com a molt tard el 1986.
• Califòrnia. Erin Stevens i Steven Mitchell contacten amb Manning el 1986 i el convencen que els ensenyi. És la versió que consta a la seva biografia oficial com a punt de partida.

Manning tenia setanta-dos anys i feia trenta que treballava a correus. A partir d'aquí i fins a la seva mort el 2009 va ensenyar arreu del món. Bona part dels professors veterans de l'escena actual van aprendre directament d'ell, i això explica per què el Lindy Hop d'avui té una transmissió tan directa amb el dels anys trenta.

Un mètode que va marcar la represa: els ballarins dels vuitanta van reconstruir figures mirant fotograma a fotograma Hellzapoppin' i A Day at the Races. Això vol dir que una part del vocabulari que avui s'ensenya com a «social» ve, en origen, de coreografies d'exhibició.

El que continua sent objecte de debat

• Qui va batejar el ball. No hi ha prova de l'escena del periodista. El nom apareix imprès el setembre de 1928 sense autoria coneguda.
• La data exacta del primer air step. Entre finals de 1935 i principis de 1936, segons les fonts més acurades. La xifra «1935» que circula és arrodonida.
• Qui va «trobar» Frankie Manning. La versió oficial atribueix el mèrit a Stevens i Mitchell el 1986; Heinilä documenta contactes anteriors de Batiuchok, Westerlund i altres.
• La influència del ball sobre la música. Es diu sovint que el Lindy Hop va empènyer el jazz cap al pols de quatre temps del swing. És una hipòtesi raonable i defensada per part de la historiografia, però no és un fet demostrat.

Bibliografia i fonts consultades

• Stearns, Marshall i Jean. Jazz Dance: The Story of American Vernacular Dance. Nova York, 1968 (reedició Da Capo Press, 1994).
• Manning, Frankie, i Millman, Cynthia R. Frankie Manning: Ambassador of Lindy Hop. Temple University Press, 2007.
• Miller, Norma, i Jensen, Evette. Swingin' at the Savoy: The Memoir of a Jazz Dancer. Temple University Press.
• Heinilä, Harri. An Endeavor by Harlem Dancers to Achieve Equality – The Recognition of the Harlem-Based African-American Jazz Dance Between 1921 and 1943. Tesi doctoral, Universitat de Hèlsinki, Unigrafia, 2015. Articles derivats a authenticjazzdance.wordpress.com
• Monaghan, Terry. Recerca sobre el Savoy Ballroom i els seus ballarins; textos recollits a authenticjazzdance.wordpress.com
• Malnig, Julie (ed.). Ballroom, Boogie, Shimmy Sham, Shake: A Social and Popular Dance Reader. University of Illinois Press, 2009.
• Frankie Manning Foundation, secció sobre els Whitey's Lindy Hoppers. frankiemanningfoundation.org
• EBSCO Research Starters, entrada «Lindy Hop (dance)». ebsco.com
• Capeci, Dominic J. «Walter F. White and the Savoy Ballroom Controversy of 1943». Afro-Americans in New York Life and History, 5(2), 1981.
• The Syncopated Times: «The Opening of the Savoy, the Most Inclusive Club in Harlem, 100 Years Ago», 2026. syncopatedtimes.com
• New York Public Library for the Performing Arts, Jerome Robbins Dance Division: fons Mura Dehn. archives.nypl.org

Per veure

• Fons Mura Dehn, Jerome Robbins Dance Division, New York Public Library. Conté el material de The Spirit Moves, rodat al Savoy el 1951, la font filmada més completa sobre el ball social de Harlem: archives.nypl.org/dan/24400
• Arxiu fotogràfic de la Frankie Manning Foundation, amb imatges dels Whitey's Lindy Hoppers identificades una a una: frankiemanningfoundation.org
• Placa commemorativa del Savoy (Lenox Avenue, 2002), fotografia a Wikimedia Commons: commons.wikimedia.org

Nota sobre els vídeos: les seqüències de Hellzapoppin' (Universal, 1941), A Day at the Races (MGM, 1937) i After Seben (1929) circulen àmpliament per YouTube en còpies de procedència no acreditada. Són material protegit i el seu estat de drets no és clar.

Temes: Lindy Hop · Savoy Ballroom · Harlem