Història · 11 de agost del 2026
L'origen del Shim Sham i per què encara es balla
Del vodevil negre de 1927 a la pista d'avui: qui va crear el Shim Sham, com es deia abans i per què s'ha convertit en el ritual de l'escena swing.
El Shim Sham és una coreografia en línia de trenta-dos compassos, feta de quatre passos de vuit compassos cadascun separats per breaks. Va néixer el 1927 com a número final d'un espectacle de vodevil negre, es deia «Goofus» i es ballava amb claquetes.
Avui és una altra cosa: el ritual col·lectiu de l'escena swing internacional. Quan sona una determinada cançó, la pista es buida i tothom es posa en fila. Aquest article explica com s'ha arribat d'una cosa a l'altra, i quines parts d'aquesta història estan documentades i quines no.
1927: un final d'espectacle per a les Whitman Sisters
Les Whitman Sisters van ser una companyia de cant i ball dirigida per elles mateixes, activa aproximadament entre 1900 i 1943, i un dels espectacles més duradors i més ben pagats del circuit de vodevil negre, el TOBA.
Dins de la companyia hi treballava un duo de claqué format per Leonard Reed (Lightning Creek, Oklahoma, 7 de gener de 1907 – West Covina, Califòrnia, 5 d'abril de 2004) i Willie Bryant. Les Whitman els van demanar un número final que pogués ballar tot l'elenc: cantants, ballarins i qui fos.
El que van muntar era deliberadament senzill, amb quatre passos que les chorus girls de l'època ja coneixien:
- Double shuffle (el pas que avui anomenem, precisament, «shim sham»)
- Cross over, amb els seus pushes
- Tack Annie, un arrossegament endavant i endarrere
- Half break o falling off the log
El van anomenar «Goofus» per la manera bufa de ballar-lo, i el feien sobre «Turkey in the Straw», una tonada de banjo. Era prou fàcil perquè es pogués ensenyar a algú que no havia ballat mai i el pogués fer aquella mateixa nit. Aquest és el punt clau de tot el que ve després: va ser dissenyat perquè el pogués fer tothom.
Com «Goofus» es va convertir en «Shim Sham Shimmy»
Aquí les fonts es tornen fràgils, i val la pena dir-ho abans de continuar. La història de la dansa vernacular afroamericana està mal documentada, i bona part del que se'n sap prové del testimoni del mateix Leonard Reed, recollit dècades després.
El relat més estès diu que un dels ballarins de la companyia —habitualment identificat com a Joe Jones— va ser acomiadat, va marxar a Nova York, hi va formar un grup anomenat The Three Little Words i s'hi va endur el número. A partir d'aquí es va estendre pels locals de Harlem: Connie's Inn, el 101 Ranch, el Lafayette Theatre, el Harlem Opera House i el Shim Sham Club de Dickie Wells.
Sobre el nom hi ha dues versions que no coincideixen:
- Segons Marshall i Jean Stearns a Jazz Dance, el grup ja el ballava com a «Shim Sham» a Connie's Inn.
- Segons el mateix Leonard Reed, el nom ve del Shim Sham Club, el local on el ballaven habitualment.
El «Shimmy» del nom fa referència a una sacsejada d'espatlles que es va afegir a la coreografia als anys trenta. També aquí hi ha discrepància: Reed ho atribueix al ballarí que se'n va anar a Nova York, conegut precisament per aquest moviment; altres relats l'atribueixen a les chorus girls que van incorporar-se al número.
Fins i tot la data balla. La versió més repetida situa la creació el 1927; algunes fonts que recullen el testimoni de Reed parlen de «cap al 1930». El que sí que està establert és que Reed i Bryant es van separar el 1934 i que, en aquell moment, el número ja circulava.
L'himne del claqué
Als anys trenta, el Shim Sham s'havia convertit en el número de cloenda estàndard dels espectacles de Harlem: al final de la funció, músics, cantants i ballarins pujaven tots junts a l'escenari i el feien. D'aquí ve que se'l conegui com l'himne nacional del claqué.
Harold Cromer, veterà del claqué amb més de cinquanta anys d'ofici, va explicar que el va aprendre amb les chorus girls de l'Apollo i que, amb els anys, el ball s'ha anat simplificant: originalment tenia un component molt més sensual del que té ara.
Al Savoy no era el que ens pensem
Aquesta part convé llegir-la amb atenció, perquè contradiu el que s'explica sovint a les classes.
La imatge que tenim avui —tota la sala aturant-se i posant-se en fila— no és el que passava al Savoy Ballroom. Frankie Manning ho descriu a la seva autobiografia: alguns ballarins es posaven a fer el Shim Sham en un racó de la sala, sense claquetes, i encara que algú s'hi afegís, la majoria continuava ballant sense fer-hi cas.
És a dir: al Savoy era una cosa que feien uns quants a la vora de la pista. El ritual col·lectiu que coneixem és una construcció molt posterior.
La versió de Frankie Manning
A mitjans dels anys vuitanta, Manning va introduir el Shim Sham als balls de la New York Swing Dance Society i en va crear una versió pensada específicament per a ballarins de swing, no per a claquetistes. És aquesta la que s'ha estès pel món.
L'estructura és aquesta:
- La coreografia bàsica, però amb els breaks substituïts per una aturada de vuit temps.
- La coreografia bàsica una segona vegada.
- Dues frases de Boogie Back / Boogie Forward.
- Dues frases de Boogie Back / Shorty George.
- I només llavors, ball lliure amb parella.
Manning va popularitzar aquesta versió sobre «'Tain't What You Do» de Jimmie Lunceford, entre altres llocs al Herräng Dance Camp, on la ballava amb el seu fill Chazz Young. Més tard van desenvolupar plegats una altra versió que també s'ensenya arreu.
No és l'única. Existeixen el Shim Sham de Dean Collins, desenvolupat a la costa oest a partir de la versió original de Reed i Bryant; el Joe Louis Shuffle, del mateix Reed, de 1948; i el Freeze Chorus, que és la versió sense breaks. Se'n continuen creant de noves.
La cançó
«'Tain't What You Do (It's the Way That Cha Do It)» la van escriure Sy Oliver, arranjador de Lunceford, i el trombonista Trummy Young. La va gravar l'orquestra de Jimmie Lunceford el 1939 per al segell Vocalion, amb la veu del mateix Trummy Young, a uns 160 batecs per minut.
El tema va córrer de pressa: el mateix any el van enregistrar Ella Fitzgerald, Fats Waller, Adelaide Hall, Harry James i Nat Gonella.
Per què aquesta i no una altra? Per una raó tècnica: la coreografia comença al vuitè temps, i encaixa millor amb cançons la melodia de les quals també hi comença. Per això funcionen tan bé «Tuxedo Junction» d'Erskine Hawkins i «The Shim Sham Song» de la Bill Elliott Swing Orchestra, escrita expressament per a aquest ball amb els accents col·locats on toca.
Què fa el Shim Sham a l'escena actual
Compleix una funció molt concreta, i és la mateixa per a la qual es va inventar el 1927: és el moment en què tothom pot ballar. No cal parella, no cal nivell, no cal saber improvisar. Qui fa dues setmanes que ha començat es posa a la fila al costat de qui porta quinze anys.
A la part final, la persona que dirigeix acostuma a cridar indicacions —«Freeze!», «Slow motion!»— que obliguen a improvisar dins d'una estructura coneguda. I quan s'acaba la coreografia, cadascú agafa la persona que té més a prop i acaba la cançó ballant.
Dos episodis mostren fins on ha arribat aquesta funció col·lectiva. El 2009, per als noranta-cinc anys de Frankie Manning, Akemi Kinukawa va muntar el Global Shim Sham for Frankie combinant clips de ballarins de vint-i-dos països sobre l'enregistrament de Lunceford. I durant els confinaments de 2020, l'escena internacional va organitzar cadenes de vídeos amb l'etiqueta shimshamrelay, ballant-lo cadascú des de casa seva.
El que no està prou documentat
- Qui va afegir el «Shimmy» i quan. Dues versions incompatibles, cap de contrastada.
- L'origen del nom. Stearns i Reed no diuen el mateix.
- La història de Joe Jones. Circula en totes les fonts de l'escena però sempre remet al mateix relat oral.
- La data exacta. 1927 en la majoria de fonts; «cap al 1930» en algunes que recullen Reed.
- L'atribució a una sola persona. Reed va reivindicar l'autoria durant tota la vida, però fins i tot en el seu propi relat el número es va fer a quatre mans amb Bryant, per encàrrec de les Whitman Sisters, i amb passos que ja circulaven. Com passa amb tot el jazz vernacular, no hi ha un inventor únic.
Bibliografia i fonts consultades
- Stearns, Marshall i Jean. Jazz Dance: The Story of American Vernacular Dance. Nova York, 1968 (reedició Da Capo Press, 1994).
- Manning, Frankie, i Millman, Cynthia R. Frankie Manning: Ambassador of Lindy Hop. Temple University Press, 2007. Conté la descripció del Shim Sham al Savoy en primera persona.
- Heinilä, Harri. «The Short Story of the Shim Sham», amb correccions posteriors sobre el testimoni de Leonard Reed. authenticjazzdance.wordpress.com
- Dance Spirit: «The Shim Sham: A Tap Tradition», amb testimonis de Rusty Frank i Harold Cromer. dancespirit.com
- Hill, Constance Valis. Tap Dancing America: A Cultural History. Oxford University Press.
- George-Graves, Nadine. The Royalty of Negro Vaudeville: The Whitman Sisters and the Negotiation of Race, Gender and Class in African American Theater, 1900-1940. St. Martin's Press.
- Swing Dance Home: «The History of the Shim Sham», amb entrevista enregistrada a Leonard Reed. swingdancehome.com
- FrankieManning.com, secció de vídeos i documents. frankiemanning.com
Per veure i escoltar
- Entrevista filmada a Leonard Reed explicant l'origen del Shim Sham amb les seves pròpies paraules, recollida per Swing Dance Home: swingdancehome.com. És la font primària més accessible que hi ha.
- Global Shim Sham for Frankie (2009), muntatge d'Akemi Kinukawa amb ballarins de vint-i-dos països, enllaçat des del web oficial de Frankie Manning: frankiemanning.com
- Frankie Manning: Never Stop Swinging, documental de Julie Cohen per a PBS, amb imatges de ball des dels anys trenta fins al 2009.
Nota sobre els drets: l'enregistrament de Jimmie Lunceford de 1939 està subjecte a la legislació nord-americana sobre fonogrames anteriors a 1972