Història · 11 de agost del 2026
El Savoy Ballroom: què era i per què va ser decisiu
Què era el Savoy Ballroom de Harlem, com funcionava, per què hi ballaven blancs i negres junts i què va passar el 1943 i el 1958.
El Savoy Ballroom era una sala de ball del número 596 de Lenox Avenue, a Harlem, que va funcionar des del 12 de març de 1926 fins al 1958. Ocupava el segon pis d'un edifici que agafava tota l'illa entre els carrers 140 i 141, tenia dos escenaris perquè la música no s'aturés mai i una pista de fusta muntada sobre molles que s'havia de canviar sencera cada tres anys pel desgast.
La seva importància no és nostàlgica. És el lloc on es va desenvolupar el Lindy Hop, on Chick Webb va fer de banda titular i on va debutar Ella Fitzgerald, i era una de les molt poques sales de Nova York on blancs i negres ballaven junts a la mateixa pista, sense entrades separades ni balconades. Això, el 1926, tenia conseqüències.
Com era per dins
Les xifres que se'n conserven donen una idea del volum:
- Pista de fusta amb molles, d'uns 900 metres quadrats, allargada i estreta. Els habituals de Harlem li deien the Track, la pista de curses, per la forma.
- Aforament d'unes 4.000 persones. Els guarda-roba del soterrani podien atendre'n 5.000 en una nit.
- Uns 700.000 visitants l'any en els anys bons.
- Preus escalonats: 30 cèntims de base, 60 a partir de les sis de la tarda i 85 a partir de les vuit.
- Dos escenaris encarats. Quan una orquestra acabava, l'altra ja era col·locada i entrava sense cap pausa.
Hi havia normes i es feien complir. No es fumava a la pista, i qui hi insistia després d'un avís era expulsat. Els porters anaven d'esmòquing. Hi treballaven les hostesses, ballarines contractades a qui els clients podien pagar una moneda per ballar-hi una peça i que, si calia, els ensenyaven els passos del moment.
Un detall que sorprèn: segons el plànol original de la sala, la pista ocupava menys de la meitat de l'espai total. El Savoy era tant un club social com una sala de ball.
Qui el va obrir
La idea va sortir de Jay Faggen, un empresari blanc que ja tenia experiència en sales de ball. El 1925 va proposar el projecte al fabricant de maletes Sigmund Galewski; qui s'hi va entusiasmar va ser la seva dona, Anna, que en va posar el finançament, i el negoci va acabar en mans del fill, Moses —Moe Gale.
Van comprar el solar de les antigues cotxeres dels tramvies de Lenox Avenue, que ocupava l'illa sencera. La gestió diària la va portar Charles Buchanan, un empresari negre de Harlem nascut a Barbados, que va ser el gerent durant tota la vida de la sala. La combinació —propietat blanca, direcció negra, clientela mixta— explica bona part de com va funcionar el local.
El model de referència era el Roseland de Midtown, que el 1924 havia començat a contractar orquestres negres. La diferència és que el Roseland les contractava per tocar davant d'un públic blanc, i el Savoy no.
El que el feia diferent: qui hi podia entrar
És aquí on convé anar amb compte, perquè es repeteix molt que el Savoy va ser «la primera sala de ball integrada dels Estats Units». Aquesta afirmació absoluta és difícil de sostenir documentalment. El que sí que es pot dir, i està ben establert, és que va ser la primera gran sala de ball de Nova York que va ignorar del tot les pràctiques de segregació, i una de les poquíssimes on la barreja era real i no decorativa.
El contrast amb els locals veïns és el que ho fa evident. El Cotton Club i el Connie's Inn, tots dos a Harlem, tenien artistes negres i públic exclusivament blanc. Al Savoy no hi havia entrada separada ni zona reservada: es compartia pista.
Frankie Manning ho va explicar moltes vegades amb la mateixa idea: allà a ningú li importava el color de la teva pell, perquè tothom estava mirant-te els peus. La frase és bonica i s'ha convertit en lema, però val la pena llegir-la amb el context al costat. Precisament perquè era un local integrat en una ciutat que no ho era, el Savoy havia de ser la sala més ben portada de Nova York: qualsevol incident hauria estat l'excusa per tancar-lo. I ho van intentar més d'un cop.
La música: dues orquestres i cap silenci
Per la sala hi van passar més de 250 orquestres. La més associada al local és la de Chick Webb, bateria de Baltimore, que en va ser la banda titular a partir de principis dels anys trenta.
El 1935 Webb va contractar una cantant desconeguda de disset anys que acabava de guanyar un concurs de nous talents a l'Apollo Theatre: Ella Fitzgerald. El 1938 van enregistrar plegats «A-Tisket, A-Tasket», que va ser un èxit nacional. La carrera d'una de les veus més importants del segle comença, literalment, en aquesta sala.
«Stompin' at the Savoy», composta per Edgar Sampson i popularitzada per l'orquestra de Webb, porta el nom del local i s'ha convertit en un estàndard del repertori.
Les batalles d'orquestres
La configuració de dos escenaris va donar lloc a un format propi: dues orquestres alternant-se i competint per l'aplaudiment del públic. Dues d'aquestes nits són històriques.
11 de maig de 1937: Chick Webb contra Benny Goodman. Es va anunciar com «la batalla musical del segle». Goodman era, en aquell moment, el líder de l'orquestra més popular del país i la premsa blanca ja el coronava com a rei del swing. Les xifres d'assistència varien segons la font —entre 3.000 i 4.000 persones a dins i uns 5.000 al carrer—, cosa habitual en esdeveniments així. L'entrada costava un dòlar. No hi havia sistema de votació: es decidia per aplaudiment, i el públic va donar la victòria a Webb. Manning recordava haver vist músics de l'orquestra de Goodman negant amb el cap.
16 de gener de 1938: Chick Webb contra Count Basie. La mateixa nit en què Goodman feia el seu concert històric al Carnegie Hall, al Savoy s'enfrontaven Webb i Basie. Basie ho va explicar anys després a la seva autobiografia Good Morning Blues: la sala es va omplir del tot, la premsa ho va tractar com un combat pel títol i a la seva orquestra li va servir per aconseguir contractacions millors. Oficialment va guanyar Webb, però no hi va haver consens sobre qui havia guanyat de veritat aquella nit.
El ball: la Cats' Corner
Al costat de l'escenari hi havia una cantonada que els habituals anomenaven la Cats' Corner i que era, de fet, propietat dels millors ballarins de la sala. Entrar-hi no depenia de pagar l'entrada. Hi ha discrepància entre les fonts sobre si estava reservada exclusivament als Whitey's Lindy Hoppers o si era més oberta.
Cada nit hi havia un moment que anomenaven showtime: la resta de ballarins formava una ferradura al voltant de l'orquestra i només els millors es quedaven a la pista, eliminant-se els uns als altres.
Herbert «Whitey» White, porter de la sala, va organitzar aquesta elit en una companyia professional que va acabar ballant a Broadway, al cinema i a Europa. Aquesta part de la història està explicada a l'article sobre el Lindy Hop.
Una precaució. Se sol dir que al Savoy s'hi van inventar el Lindy Hop, el Big Apple, el Flying Charleston, el Jive, el Snakehips i mitja dotzena de balls més. La llista circula copiada d'un lloc a l'altre i és difícil de documentar cas per cas. El que sí que està sòlidament establert és que el Savoy va ser el lloc on el Lindy Hop es va desenvolupar, es va estabilitzar i es va professionalitzar.
1943: el tancament
L'abril de 1943 les autoritats van retirar la llicència al Savoy. L'argument oficial era una acusació de vici presentada per la policia i l'exèrcit: representants de l'exèrcit, l'armada i sanitat municipal sostenien que entre el juny de 1942 i el març de 1943 cent seixanta-quatre soldats i mariners havien contret malalties venèries a partir de dones conegudes a la sala.
A Harlem l'explicació que es va donar va ser una altra: que el problema real era que homes blancs no només hi ballaven amb dones negres, sinó que hi sortien. Walter White, secretari executiu de l'NAACP, va intervenir en el cas, i la premsa negra de la ciutat —començant pel New York Amsterdam News— hi va dedicar portades.
La llicència es va restituir a mitjans d'octubre del mateix any. Entremig, l'agost de 1943, van esclatar els disturbis de Harlem, desencadenats quan un policia blanc va disparar contra un soldat negre a l'hotel Braddock. El tancament del Savoy es considera un dels factors que hi van contribuir, en un context de discriminació en l'habitatge i la contractació, especulació de preus i maltractament de les tropes negres.
El final
La sala va tancar definitivament el 1958 —la majoria de fonts donen el 10 de juliol, algunes l'octubre— i es va subhastar per 25.000 dòlars. El Savoy i el Cotton Club es van enderrocar per construir-hi un complex d'habitatge de renda mitjana, el Delano Village, malgrat els intents del president del districte, Hulan Jack, i les protestes de l'NAACP.
Count Basie ho va resumir dient que amb la desaparició del Savoy se n'anava una part del món de l'espectacle, i que se sentia com quan li van dir que havia mort Bill «Bojangles» Robinson.
Avui no en queda res a peu de carrer. El 26 de maig de 2002 —el dia que Frankie Manning feia vuitanta-vuit anys— ell mateix i Norma Miller, supervivents dels Whitey's Lindy Hoppers, van descobrir una placa commemorativa a Lenox Avenue, entre els carrers 140 i 141.
Tres coses que es repeteixen i no aguanten
1. El sobrenom «Home of Happy Feet» el va inventar Lana Turner. La història diu que l'actriu, en veure els ballarins, va comentar quins peus més contents tenien. Circula per desenes de pàgines web. No quadra: el sobrenom està documentat des de 1933, i Turner, nascuda el 8 de febrer de 1921, tenia dotze anys aleshores i no va ser descoberta fins al 1936-1937. L'anècdota, tal com s'explica, és cronològicament impossible.
2. «La primera sala integrada dels Estats Units». Formulació massa àmplia. La versió defensable és que va ser la primera gran sala de ball de Nova York que va prescindir de les pràctiques segregacionistes.
3. La llista de balls «nascuts al Savoy». Es copia sense verificar. Per al Lindy Hop hi ha base documental; per a la resta, molt menys.
Bibliografia i fonts consultades
- Stearns, Marshall i Jean. Jazz Dance: The Story of American Vernacular Dance. Nova York, 1968 (reedició Da Capo Press, 1994).
- Miller, Norma, i Jensen, Evette. Swingin' at the Savoy: The Memoir of a Jazz Dancer. Temple University Press.
- Basie, Count, amb Murray, Albert. Good Morning Blues: The Autobiography of Count Basie.
- Heinilä, Harri. An Endeavor by Harlem Dancers to Achieve Equality. Tesi doctoral, Universitat de Hèlsinki, Unigrafia, 2015. Inclou el capítol «The Savoy Ballroom Between 1926 and 1943». Estudi complementari sobre el tancament de 1958: PDF
- Capeci, Dominic J. «Walter F. White and the Savoy Ballroom Controversy of 1943». Afro-Americans in New York Life and History, 5(2), 1981.
- Brandt, Nat. Harlem at War: The Black Experience in WWII. Syracuse University Press, 1996.
- Anderson, Jervis. This Was Harlem: A Cultural Portrait, 1900-1950. Farrar, Straus and Giroux, 1982.
- The Syncopated Times: «The Opening of the Savoy, the Most Inclusive Club in Harlem, 100 Years Ago», 2026. syncopatedtimes.com
- Smithsonian, National Museum of American History: article sobre les cutting contests del Savoy, amb reproducció del cartell original i de la crònica de Down Beat de febrer de 1938. americanhistory.si.edu
- JazzTimes: «Chick Webb: The Savoy King». jazztimes.com
- Encyclopedia.com, entrada «Savoy Ballroom». encyclopedia.com
- Popik, Barry. Documentació dels sobrenoms «Home of Happy Feet» i «the Track». barrypopik.com
- Savoy Plaque Project: fitxa històrica i bibliografia de la placa commemorativa. savoyplaque.org
- Ross, Leonard Q. The Strangest Places. Harcourt Brace, 1939. Conté una crònica d'una nit al Savoy cap al 1938.
Per veure
- Cartell original d'una batalla d'orquestres al Savoy i article de Down Beat de febrer de 1938 sobre el duel Webb-Basie, al blog del National Museum of American History: americanhistory.si.edu
- Fotografies de William P. Gottlieb preses al Savoy, a Wikimedia Commons. La col·lecció Gottlieb és de domini públic per donació expressa de l'autor: commons.wikimedia.org
- Placa commemorativa de 2002, fotografia a Wikimedia Commons: commons.wikimedia.org
- Life magazine va publicar reportatges fotogràfics amb ballarins del Savoy als números del 14 i 28 de desembre de 1936, 8 de juliol de 1940, 16 de juny de 1941 i 23 d'agost de 1943.
