Què és el jazz? Orígens, història i característiques

El jazz és una música que va aparèixer a Nova Orleans entre finals del segle XIX i els primers anys del XX, creada per músics afroamericans i criolls de color, i que es reconeix sobretot per tres coses: la improvisació dins d'estructures compartides, una manera concreta de tractar el ritme —el que se'n diu swing— i una relació amb el so i l'afinació heretada del blues i del cant afroamericà.

Fins aquí la definició curta. La llarga és més interessant, perquè gairebé tot el que es dona per sabut sobre els orígens del jazz té alguna cosa discutida al darrere: qui el va inventar, d'on surt la paraula, què va passar realment el 1917. Aquest article separa el que està documentat del que és interpretació.

Què és el jazz, en concret

No hi ha una definició tancada acceptada per tothom, i això no és un detall menor: hi ha músics que han rebutjat directament l'etiqueta. Duke Ellington, Max Roach i Sidney Bechet van expressar reticències cap al terme, entre altres motius perquè la paraula no va sortir de la comunitat que feia la música, com veurem de seguida.

Dit això, hi ha uns quants trets que apareixen de manera consistent:

• Improvisació sobre estructures conegudes. No és tocar el que un vulgui. L'improvisador es mou dins d'una forma i una successió d'acords que tots els músics del grup comparteixen. Les dues formes més esteses són el blues de dotze compassos i l'AABA de trenta-dos compassos, heretat de la cançó popular nord-americana.
• Una divisió rítmica desigual. Les corxeres no es toquen iguals: la primera s'allarga i la segona s'escurça, amb una proporció que varia segons el tempo i l'estil. Aquesta desigualtat no s'escriu a la partitura; s'aprèn escoltant.
• Accent en els temps febles. En un compàs de quatre, el pes recau sobre el segon i el quart, al contrari del que fa la marxa militar o el vals.
• Notes blues i so vocal. Terceres, quintes i setenes rebaixades, glissandos, vibratos i sons «bruts» que a la música clàssica europea es considerarien defectes i que aquí són recursos expressius.
• Pregunta i resposta. Entre solista i grup, o entre seccions de l'orquestra. És un principi organitzatiu que ve directament de les tradicions musicals africanes i del cant de treball i d'església afroamericà.

Dos exemples concrets ajuden a veure-ho. «Freddie Freeloader», del disc Kind of Blue (1959), és un blues de dotze compassos en si bemoll. «So What», del mateix disc, és un AABA de trenta-dos compassos. Mateix disc, mateixos músics, dues arquitectures diferents sota la improvisació.

D'on ve la paraula «jazz»

Aquesta és una de les parts millor documentades de tota la història, i alhora una de les més contraintuïtives: la paraula «jazz» no va néixer parlant de música, sinó de beisbol.

L'Oxford English Dictionary situa la primera aparició impresa el 1912, a Los Angeles Times. L'article, titulat «Ben's Jazz Curve» i publicat el 2 d'abril d'aquell any, recollia les paraules del llançador Ben Henderson sobre una pilota nova que, segons ell, es bellugava massa perquè ningú la pogués colpejar. La va trobar el bibliotecari George A. Thompson quan el diari es va digitalitzar.

El terme es va estendre pel periodisme esportiu de Califòrnia amb el sentit de «vitalitat, empenta», sobretot a partir d'una sèrie d'articles d'Edward «Scoop» Gleeson al San Francisco Bulletin el març de 1913. El primer ús documentat aplicat a la música és de Chicago, el juliol de 1915, localitzat pel bibliotecari jurídic Fred Shapiro al Chicago Tribune. A Nova Orleans la primera aparició coneguda no arriba fins al novembre de 1916.

El lingüista Gerald Cohen, de Missouri S&T, va recollir aquesta recerca en un llibre publicat el 2015. La conclusió compartida per Cohen, Shapiro, Thompson i el musicòleg Lewis Porter és que la paraula viatja del beisbol californià a la premsa de Chicago, i que Nova Orleans hi arriba tard. L'any 2000, l'American Dialect Society va escollir «jazz» com a paraula del segle XX.

Convé no confondre les dues coses: aquesta és la història de la paraula, no de la música. Quan els diaris de Chicago van començar a escriure «jazz», feia anys que a Nova Orleans es tocava allò que després rebria aquest nom.

Què hi havia abans: Congo Square, bandes de metall, blues i ragtime

El jazz no apareix del no-res ni el crea una persona. Neix en una ciutat amb una barreja sonora molt poc habitual als Estats Units d'aleshores.

El punt més documentat d'aquesta prehistòria és Congo Square, un descampat darrere de l'antiga muralla de Nova Orleans, avui dins del Louis Armstrong Park. El 1817 una ordenança municipal va restringir les reunions de persones esclavitzades a aquest espai i als diumenges a la tarda. La conseqüència involuntària va ser que va quedar com un dels pocs llocs del país on la percussió africana es podia tocar legalment.

El testimoni ocular més detallat és el de l'arquitecte Benjamin Henry Latrobe, que hi va passar el febrer de 1819 i en va deixar descripció escrita i dibuixos dels instruments. Les reunions es van suspendre el 1835, es van reprendre i es van tornar a prohibir el 1851. El 1856 una ordenança va prohibir a les persones d'ascendència africana tocar tambors o instruments de vent a la ciutat.

Ara bé: la línia que va de Congo Square al jazz és una interpretació dels historiadors, no un fet documentat pas a pas. El projecte Music Rising, de la Universitat de Tulane, ho formula amb precisió quan diu que és probable, però no documentat, que Buddy Bolden rebés la influència d'aquestes tradicions. El que sí que està establert és que els principis rítmics d'aquelles reunions —polirítmia, síncopa, improvisació— van persistir en la vida musical de la ciutat.

A la mateixa ciutat hi convivien, a més, les bandes de metall i els seus repertoris de marxes; les formes de ball europees que els músics negres i criolls tocaven habitualment (vals, quadrilla, xotis, masurca); el ragtime, amb la seva síncopa escrita; i el blues, amb la seva forma i la seva manera de tractar l'afinació.

Molts historiadors afegeixen un factor social: l'enduriment de la segregació racial a Louisiana a finals del XIX —el cas Plessy contra Ferguson, resolt pel Tribunal Suprem el 1896, va néixer precisament a Nova Orleans— hauria empès a compartir escenari dos grups fins llavors separats: els criolls de color del centre, sovint amb formació musical formal, i els músics negres dels barris de dalt, amb una tradició més oral. La lectura és àmpliament acceptada, però continua sent una explicació historiogràfica, no un document.

Buddy Bolden: el primer nom documentat

Charles Joseph «Buddy» Bolden (Nova Orleans, 6 de setembre de 1877 – Jackson, Louisiana, 4 de novembre de 1931) és el primer músic de qui es pot dir amb prou base que tocava allò que després es va anomenar jazz. Era cornetista. La seva banda es va consolidar cap al 1895 i va arribar a ser una de les més populars de la ciutat.

El que en sabem és menys del que sembla. Bolden no va concedir cap entrevista. No es conserva cap enregistrament seu: el trombonista de la banda, Willie Cornish, recordava haver gravat cilindres de fonògraf, però no se n'ha localitzat mai cap. L'únic document gràfic important és una fotografia de la banda de 1905, i fins i tot aquesta imatge té discussió pròpia, perquè hi ha qui sosté que es va imprimir invertida.

El 1906 la seva salut mental es va deteriorar i el 1907 va ser internat a l'asil estatal de Jackson, on va morir vint-i-quatre anys després. La investigació seriosa sobre la seva vida no comença fins als anys trenta, quan ja era mort, i es basa en entrevistes a supervivents; la referència és el llibre de Donald M. Marquis In Search of Buddy Bolden (1978).

L'historiador Ted Gioia el resumeix bé quan diu que, encara que Bolden no inventés el jazz, sí que dominava la recepta: els ritmes del ragtime, les notes i els girs harmònics del blues i una instrumentació treta de les bandes de metall i dels conjunts de corda de Nova Orleans.

1917: el primer disc, i la paradoxa que l'acompanya

El 26 de febrer de 1917, cinc músics blancs de Nova Orleans van entrar als estudis de la Victor Talking Machine Company a Nova York i van gravar «Livery Stable Blues» i «Dixie Jass Band One-Step». El disc va sortir com a Victor 18255 aquell mateix any i és el primer disc de jazz publicat comercialment. El grup es deia Original Dixieland Jass Band; al final de 1917 va canviar la grafia a «Jazz».

La Biblioteca del Congrés dels Estats Units, que conserva i difon aquests enregistraments, assenyala obertament el problema: és un «primer» incòmode, perquè es tracta d'una banda blanca gravant un gènere afroamericà, i perquè els seus membres, en comptes de reconèixer els músics negres de qui havien après, van arribar a afirmar que havien inventat el jazz —cosa que el cornetista Nick LaRocca va sostenir durant dècades.

El disc va tenir un altre contratemps: el compositor Joe Jordan va demandar la banda perquè el «One-Step» incorporava fragments del seu «That Teasin' Rag», de 1909. Les etiquetes posteriors ho van haver de fer constar.

El mateix any va tancar Storyville, el districte de tolerància de Nova Orleans, el 12 de novembre de 1917. Aquí hi ha un mite molt repetit: que aquell tancament va expulsar els músics cap a Chicago i que el jazz va pujar pel Mississipí en vaixells de vapor. La investigació ho desmenteix. Bruce Boyd Raeburn, de l'arxiu de jazz Hogan de la Universitat de Tulane, va publicar el 2015 un estudi que ressegueix els moviments reals dels músics entre 1902 i 1917 i conclou que la cronologia no quadra. La guia de recerca de la Universitat de Chicago hi afegeix el detall pràctic: els músics hi van arribar en tren, per l'Illinois Central, i Chicago ja tenia una escena consolidada abans que Storyville tanqués. El motiu de fons és molt més gran que un tancament: la Gran Migració afroamericana.

Louis Armstrong canvia les regles (1925-1928)

El jazz de Nova Orleans era música d'improvisació col·lectiva: tres instruments de vent teixint alhora, amb la corneta portant la melodia. El que passa a Chicago entre 1925 i 1928 és que aquest equilibri es trenca a favor del solista, i el responsable té nom.

El 12 de novembre de 1925, Louis Armstrong va gravar per primera vegada com a líder, per al segell OKeh, amb un grup d'estudi anomenat Hot Five: Kid Ory al trombó, Johnny Dodds al clarinet, Lil Hardin Armstrong al piano i Johnny St. Cyr al banjo. El 1927 el grup es va ampliar amb tuba i bateria —el Hot Seven— i va gravar peces com «Potato Head Blues», del 10 de maig d'aquell any.

La gravació més citada d'aquesta etapa és «West End Blues», del 28 de juny de 1928, a Chicago, amb Earl Hines al piano. És un blues de dotze compassos compost per Joe «King» Oliver, mentor d'Armstrong, que l'havia enregistrat ell mateix disset dies abans. La versió d'Armstrong s'obre amb una cadència de trompeta sense acompanyament que músics i crítics citen des de fa un segle com el moment en què el solista passa a ser el centre de la música.

El 2002, en el seu primer any d'existència, el National Recording Registry de la Biblioteca del Congrés va incloure les sessions dels Hot Five i Hot Seven al registre nacional, amb l'argument que van fixar un estàndard que els músics encara intenten igualar.

L'era del swing (1935-1945)

Als anys vint i trenta, les orquestres grans van desenvolupar una manera d'escriure que permetia que quinze músics sonessin amb la flexibilitat d'un grup petit: seccions de metall i de canyes dialogant entre elles, amb espai reservat per als solistes. El model el van bastir sobretot Fletcher Henderson i el seu arranjador Don Redman.

El que va passar després té una data que s'ha convertit en símbol. El productor John Hammond va aconseguir que Henderson vengués i escrivís arranjaments per a Benny Goodman, que els va anar incorporant al programa de ràdio Let's Dance (desembre de 1934 – maig de 1935). El 21 d'agost de 1935, després d'una gira mediocre, l'orquestra de Goodman va obrir al Palomar Ballroom de Los Angeles i el públic jove va respondre de manera espectacular. Aquella nit se cita habitualment com el començament de l'era del swing.

Val la pena matisar-ho: el que va passar al Palomar és un fet documentat, però presentar-ho com el «naixement» del swing és una simplificació. Henderson feia una dècada que tocava aquella música. El que va canviar el 1935 no va ser el llenguatge, sinó qui el comprava i a quina escala.

El 16 de gener de 1938, Goodman va portar aquesta música al Carnegie Hall de Nova York. A Harlem, mentrestant, el Savoy Ballroom feia anys que era el laboratori on aquesta música i el ball que hi anava associat —el Lindy Hop— es definien mútuament. Però això mereix un article propi.

Bebop: quan el jazz deixa de ser música de ball

A principis dels anys quaranta, en sessions després de l'horari als locals de Harlem —sobretot el Minton's Playhouse, al 210 West de la Carrer 118, i el Monroe's Uptown House—, un grup de músics va començar a treballar amb tempos molt més ràpids, harmonies més denses i una manera de marcar el temps que traslladava el pols del bombo al plat. Els noms centrals són Charlie Parker, Dizzy Gillespie, Thelonious Monk, Bud Powell, Kenny Clarke i Max Roach.

Hi ha una circumstància externa que va condicionar aquesta etapa: entre l'agost de 1942 i finals de 1944, el sindicat de músics nord-americà va prohibir als seus afiliats gravar per a les discogràfiques. Bona part de la gestació del bebop va quedar, per tant, fora dels catàlegs comercials, i es conserva gràcies a gravacions d'aficionats i a enregistraments de ràdio. L'historiador Scott DeVeaux ha estudiat aquest episodi a fons i ha revisat la idea, molt repetida, que la prohibició per si sola explica el que va passar.

El resultat va ser una música pensada per escoltar assegut, no per ballar. Aquesta ruptura és probablement la més gran de tota la història del gènere.

1959 i el que ve després

Tres discos marquen els camins que s'obren a partir d'aquí, i els tres tenen dates precises.

Kind of Blue, de Miles Davis, es va gravar en dues sessions —2 de març i 22 d'abril de 1959— a l'estudi de la 30th Street de Columbia, a Nova York, i es va publicar el 17 d'agost de 1959. Amb John Coltrane, Cannonball Adderley, Bill Evans, Paul Chambers i Jimmy Cobb. En comptes de córrer per una successió d'acords, els solistes es mouen sobre escales sostingudes: és el jazz modal. Se sol dir que és el disc de jazz més venut de la història; les xifres exactes són discutides, però la RIAA el va certificar quàdruple platí el 7 d'octubre de 2008.

Free Jazz: A Collective Improvisation, d'Ornette Coleman, es va gravar el 21 de desembre de 1960 als A&R Studios de Nova York i es va publicar el setembre de 1961. Són dos quartets simultanis improvisant durant trenta-set minuts seguits, sense edició ni sobregravació, amb només algunes seccions predeterminades. Va ser polèmic des del primer dia i encara ho és.

Bitches Brew, de Miles Davis un altre cop, es va gravar del 19 al 21 d'agost de 1969 i es va publicar el 30 de març de 1970. Instruments elèctrics, ritmes vinguts del rock i del funk, i un muntatge d'estudi fet a posteriori pel productor Teo Macero. És el punt de partida del que s'anomena fusió.

El que encara es discuteix

• Qui va inventar el jazz. Ningú en solitari. Les fonts permeten dir que Bolden és el primer nom documentat, no que en sigui l'inventor.
• Congo Square com a origen directe. Àmpliament acceptat com a substrat, però la cadena causal concreta no està documentada.
• L'èxode de Storyville. Descartat per la recerca acadèmica com a explicació de l'arribada del jazz a Chicago.
• L'origen de la paraula. La cronologia impresa és sòlida; l'etimologia última continua sent incerta, i el propi OED la dona com a «d'origen dubtós».
• Les vendes de Kind of Blue. Les xifres que circulen no són verificables amb precisió.

El jazz avui: dos reconeixements amb data

El 4 de desembre de 1987, el Congrés dels Estats Units va aprovar la resolució concurrent H.Con.Res. 57, impulsada pel congressista John Conyers, que designava el jazz com a tresor nacional que calia preservar, entendre i difondre.

El novembre de 2011, la Conferència General de la UNESCO va proclamar el 30 d'abril Dia Internacional del Jazz, a proposta del pianista Herbie Hancock. L'Assemblea General de les Nacions Unides el va incorporar al seu calendari oficial el desembre de 2012.

Bibliografia i fonts consultades

• Marquis, Donald M. In Search of Buddy Bolden: First Man of Jazz. Baton Rouge: Louisiana State University Press, 1978.
• Gioia, Ted. The History of Jazz. Oxford University Press.
• Shipton, Alyn. A New History of Jazz.
• DeVeaux, Scott. «Bebop and the Recording Industry: The 1942 AFM Recording Ban Reconsidered». Journal of the American Musicological Society.
• Raeburn, Bruce Boyd. «The Storyville Exodus Revisited, or Why Louis Armstrong Didn't Leave in November 1917, Like the Movie Said He Did». The Southern Quarterly, vol. 52, núm. 2, hivern de 2015. muse.jhu.edu
• Cohen, Gerald. Recerca sobre l'origen de la paraula «jazz», Missouri University of Science and Technology, 2015. news.mst.edu
• Oxford English Dictionary, entrada «jazz, n. & adj.». oed.com
• Porter, Lewis. «Where Did 'Jazz,' the Word, Come From?». WBGO, 2018. wbgo.org
• Anderson, Gene. Assaig sobre les sessions Hot Five i Hot Seven per al National Recording Registry, Library of Congress. loc.gov (PDF)
• Library of Congress, National Recording Registry, promoció de 2002. loc.gov
• Library of Congress, blog Folklife Today: «The Painful Birth of Blues and Jazz», 2017. blogs.loc.gov
• Tulane University, projecte Music Rising: fitxa «Charles 'Buddy' Bolden». musicrising.tulane.edu
• 64 Parishes (Louisiana Endowment for the Humanities): entrada «Buddy Bolden». 64parishes.org
• New Orleans Historical: «Congo Square: Mythology and Music». neworleanshistorical.org
• Smarthistory: «Congo Square, New Orleans». smarthistory.org
• University of Chicago Library, guia «Chicago, Jazz, and the Great Migration». guides.lib.uchicago.edu
• Carnegie Hall, Timeline of African American Music: «History of Bebop». timeline.carnegiehall.org
• Congrés dels Estats Units, H.Con.Res. 57, 100è Congrés (1987). congress.gov
• UNESCO, Dia Internacional del Jazz. unesco.org
• Encyclopædia Britannica, entrada «Jazz». britannica.com

Per escoltar i veure

• «Dixieland Jass Band One-Step» (1917) — Original Dixieland Jass Band. El primer disc de jazz, reproduïble al National Jukebox de la Biblioteca del Congrés: loc.gov/item/jukebox-186256
• «Livery Stable Blues» (Victor 18255-B, 1917) — la cara B del mateix disc, digitalitzada a l'Internet Archive: archive.org
• Les dues cares comentades pel personal de la Biblioteca del Congrés, amb reproducció del segell original del disc: blogs.loc.gov
• Fotografia de la banda de Buddy Bolden (1905) i altres materials relacionats, a Wikimedia Commons: commons.wikimedia.org
• Congo Square: dibuixos de Latrobe i gravats del segle XIX, amb context acadèmic, a Berklee PULSE: pulse.berklee.edu

Temes: Jazz · Nova Orleans · Swing