Qui va ser Frankie Manning, l'home que va canviar el Lindy Hop

Frankie Manning (Jacksonville, Florida, 26 de maig de 1914 – Nova York, 27 d'abril de 2009) va ser ballarí i coreògraf, i és la figura més determinant en la definició del Lindy Hop tal com es balla avui. Va introduir la postura horitzontal, les rutines de conjunt sincronitzades i la primera acrobàcia aèria del ball.

Però el que fa la seva història diferent de la d'un altre ballarí genial és el que hi ha al mig: entre el 1955 i el 1986 va treballar de funcionari de correus. Durant trenta anys va creure que la seva carrera d'artista s'havia acabat. Va tornar als setanta-dos anys i va ensenyar fins que en va fer noranta-quatre.

De Jacksonville a Harlem

Va néixer a Florida el 1914. Quan tenia tres anys els pares es van separar i la mare, que era ballarina, se'l va endur a Harlem. Allà va veure ballar per primera vegada a les festes de pis —les rent parties— i als locals del barri.

La progressió està documentada a l'International Encyclopedia of Dance d'Oxford University Press: primer els balls per a adolescents de l'Alhambra Ballroom, on va descobrir el Lindy Hop; després el Renaissance Ballroom, cap al 1930; i finalment, el 1933, el Savoy, que era on anaven els bons.

Una anècdota que ell explicava sovint: la seva mare li havia dit que mai no arribaria a ser ballarí.

1934: Whitey el fitxa

Al Savoy va acabar entrant a la Cats' Corner, la cantonada reservada de fet als millors ballarins de la sala. El 1934, Herbert «Whitey» White el va convidar a formar part del seu grup selecte de Lindy Hoppers. Manning en va acabar sent el ballarí principal i, sobretot, el coreògraf.

Les tres coses que va canviar

La documentació del National Endowment for the Arts, que li va concedir la seva màxima distinció en arts tradicionals l'any 2000, resumeix les seves aportacions en tres punts concrets:

• La postura horitzontal. Va abaixar el cos i el va inclinar endavant. Sembla un detall tècnic menor i no ho és: canvia la velocitat, el recorregut i tot l'aspecte del ball. Comparant les imatges de 1929 amb les de 1937 es veu a ull nu.
• Les rutines de conjunt sincronitzades i els stops. Diverses parelles fent el mateix alhora, amb aturades sobtades. Això és el que va convertir el Lindy Hop en un espectacle d'escenari i no només en un ball de sala.
• L'air step. En un concurs al Savoy, ell i la seva parella Frieda Washington van enllaçar els braços esquena contra esquena i ell la va catapultar per damunt seu; ella va aterrar dempeus, cara a cara. La figura es diu over the back.

Dues precisions necessàries. Primera: aixecar la parella no era nou. Ja hi havia lifts abans. El que sembla nou és fer-la girar del tot i tornar-la a terra dins la mètrica de la música. Segona: la data no és tan segura com es diu. La majoria de fonts diuen 1935; Cynthia R. Millman, coautora de la seva autobiografia, la situa entre finals de 1935 i principis de 1936.

Els anys d'or: escenari i cinema

Entre 1936 i 1942, Manning i el grup van treballar sense parar. La cronologia oficial de la seva fundació dona aquestes fites:

• 1936 — El grup, sota el nom Whyte's Hopping Maniacs, actua a la reobertura del Cotton Club al centre de Manhattan.
• 1937 — Els Whitey's Lindy Hoppers apareixen a A Day at the Races, sense sortir als crèdits.
• 1938 — Radio City Revels, també sense acreditar.
• 1939 — Keep Punching.
• 1941 — Hellzapoppin', la seqüència que ell va coreografiar i que continua sent la referència mundial del Lindy Hop d'exhibició. El mateix any, Hot Chocolate («Cottontail») amb l'orquestra de Duke Ellington.

En aquests anys van compartir escenari amb Count Basie, Benny Goodman, Louis Armstrong, Duke Ellington, Ella Fitzgerald, Ethel Waters i Cab Calloway. El fet que les aparicions al cinema anessin sense crèdits no és un descuit administratiu: era com funcionava la indústria amb els intèrprets negres.

La guerra, i el que va venir després

Manning va ser mobilitzat i va servir a l'exèrcit dels Estats Units al Pacífic —Nova Guinea, les Filipines i el Japó. Sobre la data exacta hi ha discrepància: la fitxa de la NEA diu que el van reclutar el 1942, la cronologia de la seva pròpia fundació diu 1943. Amb els homes del grup a files, els Whitey's Lindy Hoppers es van dissoldre.

En tornar va muntar la seva pròpia companyia, els Congaroo Dancers, que van debutar al Roxy Theatre el 1947. Van girar amb Dizzy Gillespie, Sarah Vaughan, Nat «King» Cole, Tony Bennett, Dean Martin, Jerry Lewis i Sammy Davis Jr., van sortir a la televisió de Milton Berle i d'Ed Sullivan i van aparèixer a la pel·lícula Killer Diller (1948).

Però la música havia canviat de direcció. El bebop no era per ballar-hi i el rock 'n' roll arribava per un altre camí. La feina es va anar acabant. El 1954 es va casar amb Gloria Holloway, amb qui va tenir dos fills, i va començar a treballar a correus. El 1955 va dissoldre els Congaroos.

Trenta anys a correus

Aquesta és la part de la biografia que sol passar de pressa i que, de fet, és el centre de tot. Manning va treballar al servei postal dels Estats Units durant unes tres dècades. Va formar una família, ballava socialment i, en paraules de la seva pròpia fundació, va creure durant tot aquell temps que la seva carrera d'artista s'havia acabat.

Vol dir que entre 1955 i 1986 el coreògraf de Hellzapoppin' repartia correu. I que quan els ballarins dels anys vuitanta van anar a buscar els supervivents, no els van trobar en cap arxiu ni en cap escola: els van trobar a la guia telefònica.

1986: la segona vida

El fil és aquest. Al Minns, antic Whitey's Lindy Hopper, ensenyava des de principis dels vuitanta al Sandra Cameron Dance Center de Nova York. Abans de morir, el 1985, va dir als seus alumnes que hi havia un altre supervivent del grup vivint a la ciutat.

El 1986, Erin Stevens i Steven Mitchell van contactar amb Manning i li van demanar que els ensenyés. El mateix any, Lennart Westerlund el va convidar a Suècia per treballar amb el grup que seria The Rhythm Hot Shots. Hi va viatjar el 1987 i, a partir de 1989, hi va tornar cada any per ensenyar al Herräng Dance Camp. El 1987 es va jubilar de correus.

El que va venir després, en ordre:

• 1989 — Als setanta-cinc anys guanya el Tony a la millor coreografia per Black and Blue, compartit amb Cholly Atkins, Henry LeTang i Fayard Nicholas.
• 1992 — Assessor i intèrpret a Malcolm X, de Spike Lee. Coreògraf ajudant, amb Norma Miller, de Stompin' at the Savoy, de Debbie Allen.
• 1993 — Entra al People's Hall of Fame de City Lore.
• 1994 — Beca de coreògraf de la NEA. El seu vuitantè aniversari es celebra a Nova York amb ballarins de vuit països.
• 1999 — Balla a l'especial de PBS Swingin' with Duke, amb la Lincoln Center Jazz Orchestra de Wynton Marsalis.
• 2000 — Rep el National Heritage Fellowship de la NEA, la màxima distinció nord-americana en arts tradicionals. Apareix al documental Jazz, de Ken Burns.
• 2007 — Temple University Press publica la seva autobiografia, escrita amb Cynthia R. Millman.

1999, Roseland: una disculpa amb seixanta anys de retard

Per als seus vuitanta-cinc anys es van organitzar quatre festes en quatre caps de setmana consecutius a Munic, Nova York, San Francisco i Catalina. La de Nova York es va fer al Roseland Ballroom, on van col·locar un parell de sabates seves en una vitrina al costat de les de Fred Astaire, Savion Glover i Gregory Hines.

Aquella nit, una representant de la sala va demanar disculpes públicament perquè el Roseland havia negat l'entrada a Manning i a altres ballarins del Savoy als anys trenta. Va dir que la disculpa arribava tard i que, si es pogués reescriure la història, ell hauria estat ballant en aquella pista el 1936.

És potser el resum més exacte de la seva biografia: el ballarí a qui havien tancat la porta acabava tenint les sabates dins d'una vitrina del mateix local.

La mort i el que va deixar

Va morir el 27 d'abril de 2009 per complicacions d'una pneumònia, un mes abans de fer noranta-cinc anys. La festa d'aniversari ja estava organitzada; es va reconvertir en homenatge i hi van assistir més de 2.000 persones de 33 països. Amb els beneficis d'aquell esdeveniment es va crear la Frankie Manning Foundation. Està enterrat al cementiri de Woodlawn, al Bronx.

El maig de 2014, del 22 al 26, es va celebrar Frankie 100 a Nova York: entre 2.000 i 2.500 ballarins de 47 països, una funció al teatre Apollo de Harlem, taules rodones amb més de quaranta especialistes i una cercavila. Va ser allà on es va instituir el 26 de maig com a Dia Mundial del Lindy Hop.

Què cal matisar

• «L'inventor del Lindy Hop» és inexacte. El ball ja existia quan ell hi va arribar; els creadors documentats són d'una generació anterior. Manning el va transformar. Ell mateix no es va atribuir mai la creació.
• La data de naixement. Gairebé totes les fonts, incloent-hi l'obituari del New York Times, donen el 26 de maig de 1914. El registre d'autoritats de la Biblioteca del Congrés recull, procedent de les dades de catalogació del seu propi llibre, la data alternativa del 25 de maig.
• L'any de la mobilització. 1942 segons la NEA, 1943 segons la seva fundació.
• Bona part de la font és ell mateix. La reconstrucció dels anys trenta descansa en gran mesura en la seva memòria, recollida cinquanta anys després. És una font excepcional, però és memòria.

Un últim apunt, documentat per la seva fundació: fins als últims dies, Manning va lamentar que hi hagués tan poc interès pel Lindy Hop entre els joves afroamericans. Les beques de la fundació van néixer d'aquesta preocupació seva, no d'una idea posterior.

Bibliografia i fonts consultades

• Manning, Frankie, i Millman, Cynthia R. Frankie Manning: Ambassador of Lindy Hop. Filadèlfia: Temple University Press, 2007.
• National Endowment for the Arts, fitxa del National Heritage Fellowship 2000. arts.gov
• Library of Congress, registre d'autoritats de noms. Recull les dades de l'International Encyclopedia of Dance (Oxford University Press, 1998) i les discrepàncies de data. id.loc.gov
• Frankie Manning Foundation, biografia i cronologia oficials. frankiemanningfoundation.org
• Frankie Manning Foundation, secció «Frankie Month», amb el relat de la disculpa del Roseland el 1999. frankiemanningfoundation.org
• FrankieManning.com, cronologia any per any. frankiemanning.com
• Encyclopedia.com, entrada «Manning, Frankie 1914–». encyclopedia.com
• Stearns, Marshall i Jean. Jazz Dance: The Story of American Vernacular Dance. Nova York, 1968.
• Miller, Norma, i Jensen, Evette. Swingin' at the Savoy: The Memoir of a Jazz Dancer. Temple University Press.
• American Folklife Center, Library of Congress: enregistraments i manuscrits de la Neptune Plaza Concert Series (1995), amb participació de Manning.
• Burns, Ken (dir.). Jazz. PBS, 2001. Conté entrevistes extenses amb Manning.
• Glatzer, Susan (dir.). Alive and Kicking. Magnolia Pictures, 2016.

Per veure

• Arxiu de la Frankie Manning Foundation, amb fotografies identificades dels Whitey's Lindy Hoppers i material sobre Frankie 100: frankiemanningfoundation.org
• Jazz, de Ken Burns (PBS, 2001). Les entrevistes a Manning hi són extenses i estan filmades amb qualitat d'arxiu.
• Swingin' with Duke (PBS, 1999), amb la Lincoln Center Jazz Orchestra dirigida per Wynton Marsalis. Manning hi balla als vuitanta-cinc anys.

Nota sobre els drets: les seqüències de Hellzapoppin' (Universal, 1941), A Day at the Races (MGM, 1937), Radio City Revels (RKO, 1938) i Killer Diller (1948) són material protegit. Les còpies que circulen per YouTube no tenen titularitat acreditada però es poden consultar.

Temes: Frankie Manning · Lindy Hop · Savoy Ballroom · Swing