Qui va ser Dawn Hampton i per què és important

Dawn Hampton (Middletown, Ohio, 1928 – Nova York, 25 de setembre de 2016) va ser saxofonista, cantant, compositora i ballarina. A l'escena internacional del Lindy Hop se la coneix com la mestra de la musicalitat: la persona que ensenyava a ballar escoltant, no comptant.

Convé dir una cosa d'entrada, perquè sovint es confon: Dawn Hampton no va ser una ballarina del Savoy. No va formar part dels Whitey's Lindy Hoppers ni de cap generació de ballarins de Harlem. La seva autoritat venia d'un altre lloc, i és precisament això el que la fa interessant. Va créixer dins del swing com a professional de la música, quan encara era la música popular del país i no un repertori que es recupera.

Una infància dins d'una banda de carnaval

Els seus pares, Clark «Deacon» Hampton i Laura Hampton, van tenir dotze fills, nou dels quals van arribar a l'edat adulta. El pare dirigia una banda familiar que recorria fires, carnavals, espectacles de tenda i festes privades pel Mig Oest —Pennsilvània, Virgínia de l'Oest, Kentucky, Indiana— tocant ragtime, blues, dixieland, polca i jazz, amb números de ball i esquetxos còmics pel mig.

El nom original del grup era Deacon Hampton's Pickaninny Band. El van canviar per les connotacions racistes del terme i va passar a dir-se, entre altres denominacions, Deacon Hampton's Family Band. El detall diu bastant sobre com era guanyar-se la vida com a músic negre als Estats Units dels anys trenta.

Dawn va començar a cantar i ballar amb la banda als tres anys. El 1938, després d'un viatge fallit a Califòrnia buscant feina al cinema, la família es va instal·lar a Indianapolis.

Saxofonista per necessitat

Durant la Segona Guerra Mundial els germans van marxar al front i l'orquestra es va haver de reorganitzar. Dawn, adolescent, va agafar el saxo alt. Amb les germanes va formar un quartet, les Hamptonians, que després va ser conegut com les Hampton Sisters.

El 1945, quan el pare es va retirar, el germà gran, Duke, va agafar la direcció d'una orquestra de catorze músics que incloïa els nou germans supervivents i alguns dels millors instrumentistes d'Indianapolis, com els saxofonistes Alonzo «Pookie» Johnson i Bill Penick. Dawn hi tocava el saxo alt i tenor, hi cantava i hi ballava.

L'orquestra va ser una peça fixa de l'Indiana Avenue —el centre de la vida nocturna negra d'Indianapolis—, amb residències al Cotton Club i al Sunset Terrace, i més tard va ser la banda de la casa del Cotton Club de Cincinnati.

El maig de 1952 els germans Hampton van tocar al Carnegie Hall de Nova York, com a guanyadors d'una enquesta de popularitat entre els lectors del Pittsburgh Courier, compartint cartell amb l'orquestra de Lionel Hampton. Poc després van actuar a l'Apollo Theatre i al Savoy Ballroom de Harlem. El 1954, com a Hampton Sisters, van signar contracte discogràfic i van publicar el seu primer senzill.

Aquesta és la biografia que explica la resta. Quan als anys noranta Dawn parlava del swing a ballarins de trenta anys, no parlava d'una cosa que hagués estudiat. Parlava de la música amb què havia pagat el lloguer.

1958: Nova York i el cabaret

El 1958 va deixar la banda familiar i es va instal·lar a Nova York pel seu compte, per fer carrera com a compositora i cantant. Va escriure l'espectacle Greenwich Village, U.S.A., que va estar un any en cartell fora de Broadway, al Bon Soir. Als anys seixanta va tenir contracte com a cantant de la casa al Lion's Den.

El 1964 va patir una lesió a les cordes vocals que va estar a punt de deixar-la sense veu. Es va recuperar, però va perdre volum. La resposta va ser escriure: d'aquell episodi en va sortir la cançó que la va acompanyar tota la vida, «Life Is What You Make It».

Va continuar cantant als cabarets de Nova York durant dues dècades més. El 1972 va actuar als Continental Baths, un local mític de l'escena gai novaiorquesa, compartint programa amb Cab Calloway, Bette Midler i Barry Manilow. Va fer de coach de Midler. Es cosia ella mateixa els vestits i explicava, divertida, que sempre passaven per l'aprovació de les drag queens de la sala.

Aquesta part de la seva vida no és un incís. La seva manera d'entendre l'escenari —entretenir, connectar amb qui tens al davant, no jutjar el públic— ve d'aquí, i és el que després va portar a les classes de ball.

Com va arribar al Lindy Hop

El 1992 va aparèixer com a ballarina a la seqüència de Lindy Hop de Malcolm X, de Spike Lee, juntament amb Frankie Manning i Sonny Allen.

A partir de la represa del swing dels anys vuitanta i noranta, la seva presència a l'escena va anar creixent fins que va acabar fent tallers arreu del món, del Herräng Dance Camp de Suècia a Corea del Sud. No ensenyava figures. Ensenyava a escoltar.

Per als seus vuitanta anys, l'escola Dance Manhattan li va organitzar una gala on va ballar i va cantar. El 2016 va aparèixer al documental Alive and Kicking, de Susan Glatzer, al costat de Frankie Manning i Norma Miller. Va morir el 25 de setembre d'aquell mateix any, als vuitanta-vuit.

Què ensenyava, exactament

El nucli del seu ensenyament es pot resumir en una idea que va repetir durant dècades sense variar-la: per ballar, has de sentir la música. Cap comptador, cap seqüència. La seva insistència era que qualsevol persona pot desbloquejar el seu propi moviment si deixa d'intentar executar i comença a escoltar.

Això, dit per una saxofonista que havia tocat en orquestres de ball, té un pes diferent que dit per un professor de ball. Ella sabia què estava fent la secció rítmica perquè hi havia estat a dins. Quan parlava del que hi ha entre dos temps, parlava d'una cosa que havia hagut de tocar.

Hi ha un segon element, menys còmode i igual de documentat. Al documental de Glatzer, Hampton explica una escena: en un esdeveniment de swing, uns nois negres s'acosten a mirar i pregunten què és allò. La seva resposta va ser que aquell ball era seu. La directora del documental ha explicat que diverses persones del sector li van recomanar treure la qüestió racial del muntatge, i que ella va decidir mantenir-la precisament per això.

És una qüestió viva en una escena internacional que avui és majoritàriament blanca i que balla una dansa creada per una comunitat negra. Hampton la plantejava sense retòrica i sense retret.

Per què és important

Tres coses, concretes:

1. És un enllaç directe amb el swing com a música funcional. No com a patrimoni recuperat, sinó com a ofici: bandes de ball, residències, gires, saxo a la mà. Aquest punt de vista, dins de l'escena actual, és rarissim.
2. Va traslladar la pedagogia del músic al ball. Bona part del vocabulari que avui s'utilitza a les classes de musicalitat del Lindy Hop passa, directament o indirecta, per ella i pels professors que la van escoltar.
3. Va posar sobre la taula la qüestió de a qui pertany el ball des d'una posició que ningú li podia discutir.

Va rebre el Governor's Arts Award de l'estat d'Indiana el 1991, juntament amb la resta de la família, i va ser homenatjada a l'Indy Jazz Fest el 2000. El 2018, dos anys després de morir, va entrar al Hall of Fame del World Swing Dance Council.

El que no està ben documentat

Aquí cal ser honest sobre les limitacions de les fonts. No existeix cap biografia acadèmica de Dawn Hampton. La major part del que se'n sap prové d'obituaris, de fitxes d'institucions, de documentals i de la memòria de la comunitat de ball. Bona part dels episodis els explicava ella mateixa, sense contrast independent.

Un exemple clar: la seva data de naixement no està fixada. Les fonts consultades donen tres dates diferents per al 1928 —8 de juny, 9 de juny i 9 de juliol—, cosa habitual en persones nascudes en famílies itinerants i en comunitats on el registre civil funcionava malament. La data de la mort, en canvi, és consistent a totes les fonts: 25 de setembre de 2016.

Anècdotes com el duel amb Barbra Streisand o el fet que fes de coach de Bette Midler apareixen en diverses fonts, però totes remeten al mateix relat d'origen. Les recollim com el que són: el que ella explicava.

Bibliografia i fonts consultades

• Robinson, Stephanie. «Remembering Dawn Hampton». The Syncopated Times, 2016. syncopatedtimes.com
• World Swing Dance Council, fitxa del Hall of Fame 2018. worldsdc.com
• Indianapolis Recorder: «The Hampton Sisters helped shape Indiana Avenue jazz», 2019. indianapolisrecorder.com
• Indiana Music Makers, fitxa de Dawn Hampton. sites.google.com
• Nitelife Exchange: «The Lady... Miss Dawn Hampton», obituari des de l'escena del cabaret novaiorquès, 2016. nitelifeexchange.com
• Glatzer, Susan (dir.). Alive and Kicking. Swing Pictures / Blumhouse / Magnolia Pictures, 2016. 85 minuts. Estrena a South by Southwest el 14 de març de 2016.
• Entrevista a Susan Glatzer sobre el tractament de la qüestió racial al documental. The Moveable Fest, 2017. moveablefest.com
• The Unforgettable Hampton Family. Documental sobre la família Hampton emès per PBS, 2011.
• Indiana Historical Society. The Hampton Sisters, A Jazz Tribute, 2003. Enregistrament editat per la institució.

Per veure i escoltar

• Alive and Kicking (2016), de Susan Glatzer. Conté entrevistes amb Dawn Hampton, Frankie Manning i Norma Miller. Distribuït per Magnolia Pictures i disponible en plataformes de pagament.
• The Unforgettable Hampton Family (2011), documental de PBS sobre la trajectòria de la família.
• Lindy Collection manté un índex de divuit clips històrics de Dawn Hampton, entre ells material de Herräng dels anys noranta i xerrades seves sobre el ball: lindycollection.com

Nota sobre els drets: els clips indexats per Lindy Collection són enregistraments de tercers allotjats a YouTube, amb titularitat no acreditada en la majoria de casos.

Temes: Dawn Hampton · Lindy Hop · Swing · Musicalitat