Qui va ser Duke Ellington i què va aportar al swing

Edward Kennedy «Duke» Ellington (Washington DC, 29 d'abril de 1899 – Nova York, 24 de maig de 1974) va ser pianista, compositor i director d'orquestra. Va mantenir la seva formació en actiu prop de cinquanta anys, cosa que no havia fet ningú abans ni ha fet gairebé ningú després.

La seva importància dins del swing no és la que se sol explicar. No va ser un director de big band més entre els directors de big band. Va ser un compositor que utilitzava una orquestra permanent com a laboratori, i que escrivia per a persones concretes en comptes d'escriure per a instruments. Aquesta diferència ho explica gairebé tot.

De Washington a Harlem (1899-1927)

Va néixer en una família negra de classe mitjana de Washington. El pare, James Edward Ellington, va treballar a la Casa Blanca com a majordom i home de manteniment; la mare, Daisy Kennedy, tocava el piano, com ell. Tots dos eren pianistes aficionats.

El sobrenom «Duke» li va posar un amic de la infància per la seva manera de vestir i de comportar-se. Va començar el piano als set anys, però de jove també dibuixava prou bé com per obtenir una beca al Pratt Institute de Brooklyn, que va rebutjar. La seva primera composició, «Soda Fountain Rag», és d'adolescència.

El setembre de 1923 es va instal·lar a Nova York amb els Washingtonians, un grup de cinc músics, i van aconseguir residència al Hollywood Club de Times Square, que després es va dir Kentucky Club. Van fer els primers enregistraments el novembre de 1924. El 1926 va contractar Irving Mills com a mànager i editor, i això li va canviar la carrera.

El Cotton Club (1927-1931): la ràdio ho canvia tot

El 4 de desembre de 1927, l'orquestra va començar la seva residència al Cotton Club de Harlem. Hi van estar més de tres anys. El que va convertir Ellington en un nom nacional no van ser les nits: van ser les emissions de ràdio en directe des del local, que arribaven a tot el país.

La música d'aquells anys se sol anomenar estil jungle, i té un so molt reconeixible que ve de dos músics concrets: el cornetista Bubber Miley i el trombonista Joe «Tricky Sam» Nanton, mestres a deformar el so amb sordines i desembussadors. Miley va deixar la banda el gener de 1929 i el va substituir Cootie Williams.

Hi ha una contradicció que cal dir: el Cotton Club era un local amb artistes negres i públic exclusivament blanc. Ellington hi va fer la carrera. També hi va deixar constància del que en pensava: el títol de «Black and Tan Fantasy», de 1927, juga amb un doble sentit, perquè «black and tan» era alhora una beguda i el nom que rebien els locals racialment mixtos.

Un apunt que interessa especialment a qui balla: els espectacles del Cotton Club eren revistes amb ball. La música d'Ellington d'aquests anys és música funcional, escrita per acompanyar números i per moure gent, no música de concert.

Escriure per a persones, no per a instruments

Aquí hi ha el nucli de tot. Ellington no escrivia una part per a «trompeta segona». Escrivia per a Cootie Williams. No escrivia per a saxo alt: escrivia per a Johnny Hodges. Cada intèrpret tenia un so identificable i ell hi componia a sobre com qui pinta amb un color que només existeix en un tub concret.

Això només és possible amb estabilitat, i la va tenir de manera excepcional. El baríton Harry Carney va entrar a l'orquestra el 1927 i hi va continuar fins a la mort d'Ellington, el 1974. Quaranta-set anys amb la mateixa persona.

Billy Strayhorn va batejar el resultat com «l'efecte Ellington». Té una conseqüència pràctica que qualsevol director d'orquestra coneix: les partitures d'Ellington són difícils de fer sonar bé amb altres músics, perquè una part del so no era a la partitura, sinó a la persona que la tocava.

La peça que ho demostra millor és «Concerto for Cootie» (1940), escrita literalment per a un sol home i el seu repertori de sordines.

Billy Strayhorn i «Take the 'A' Train»

Strayhorn va entrar a l'òrbita d'Ellington el 1939. Al cap de poc, els seus estils s'havien acostat tant que costa saber on acaba un i comença l'altre.

«Take the 'A' Train» (1941) va néixer d'una circumstància molt concreta: aquell any hi va haver un conflicte entre les emissores de ràdio i la societat d'autors ASCAP, i la música registrada pels seus membres —Ellington inclòs— no es podia emetre. Les composicions de Strayhorn van omplir el buit.

El tema està construït sobre l'harmonia d'una peça anterior, «Exactly Like You» de Jimmy McHugh (1930), ben dissimulada. I hi ha una anècdota que ve d'una font sòlida: segons Mercer Ellington, fill de Duke, i recollit pel National Museum of American History del Smithsonian, Strayhorn havia llençat la peça a les escombraries perquè li semblava massa semblant a un arranjament de Fletcher Henderson. Mercer la va recuperar de la paperera.

Va ser el tema d'identificació de l'orquestra des de 1941 fins al final, i Willis Conover el va adoptar com a sintonia del seu programa de jazz a la Voice of America, que va portar aquesta música arreu del món durant dècades.

1940-1942: el punt àlgid

La formació d'aquests anys se sol considerar la millor que va tenir. Hi van entrar el contrabaixista Jimmy Blanton, que va canviar què podia fer un contrabaix dins d'una orquestra, i el tenor Ben Webster. D'aquest període són «Ko-Ko», «Cotton Tail» i el ja esmentat «Concerto for Cootie», tots de 1940.

Val la pena connectar-ho amb el que hem explicat sobre el ritme del swing: les línies de baix de Blanton són un dels punts en què el contrabaix deixa de ser només fonament i passa a ser veu.

Més enllà de la cançó de tres minuts

Ellington va voler escriure formes llargues des de molt aviat, quan el format comercial era el disc de tres minuts: «Creole Rhapsody» és de 1931 i «Reminiscing in Tempo» de 1935.

L'obra central d'aquesta línia és Black, Brown and Beige: A Tone Parallel to the American Negro, estrenada al Carnegie Hall el 23 de gener de 1943. És un recorregut per la història afroamericana des de l'esclavitud, i el públic d'aquella nit anava de Frank Sinatra a novaiorquesos negres de classe treballadora. D'aquesta obra en surt «Come Sunday», que després va tenir vida pròpia.

Ellington feia activisme des de la música i era conscient de fer-ho. El 1944 va deixar dit que amb un trombó es pot dir el que sigui, però que amb les paraules cal anar amb compte.

Newport 1956: la nit que el va tornar a posar al mapa

A mitjans dels anys cinquanta l'orquestra sobrevivia. El swing havia passat, Capitol l'havia deixat anar i el jazz mirava cap al bebop i el cool.

El 7 de juliol de 1956, ja de matinada, al final del Festival de Jazz de Newport, Ellington va treure «Diminuendo and Crescendo in Blue», una peça seva de 1937 formada per dues seccions de blues. Entre les dues hi va posar un interval improvisat per al tenor Paul Gonsalves, acompanyat només per la secció rítmica. Gonsalves hi va tocar vint-i-set chorus seguits. El públic es va desfermar. L'agost, la revista Time el portava a la portada.

Ara la part que gairebé mai s'explica. El disc que tothom coneix està parcialment falsejat. Gonsalves va tocar fora del micròfon de Columbia, i el disc publicat el 1956 barreja regravacions fetes a l'estudi el 9 de juliol i aplaudiments afegits. El 1996 es van localitzar les cintes que la Voice of America havia enregistrat aquella nit amb els seus propis micròfons, i el 1999 Phil Schaap va publicar l'edició completa amb la interpretació real.

Si algú vol sentir el que va passar de veritat aquella nit, ha de buscar l'edició de 1999, no la original.

El reconeixement, i el que no va arribar

El 1965 el jurat de música del Pulitzer va proposar concedir-li una menció especial. La junta del premi ho va rebutjar. Va ser un escàndol en el món musical, i el rerefons racial de la decisió va ser assenyalat obertament. Ellington, que tenia seixanta-sis anys, ho va despatxar amb ironia dient que el destí no volia que fos massa famós massa jove. Cap afroamericà no va guanyar el Pulitzer de música fins a Wynton Marsalis, el 1997, trenta-dos anys després.

El 29 d'abril de 1969, el dia que feia setanta anys, Richard Nixon li va lliurar la Medalla Presidencial de la Llibertat en una festa a la Casa Blanca. Al brindis, el president va esmentar que el pare de l'homenatjat hi havia treballat de majordom.

Va rebre tretze premis Grammy, la Legió d'Honor francesa el 1973 i, el 1999, una menció especial pòstuma del Pulitzer. A partir de 1965 va dedicar bona part de l'energia als Concerts Sagrats, tres obres que intentaven fondre litúrgia cristiana i jazz.

Va morir el 24 de maig de 1974 de càncer de pulmó i pneumònia. Està enterrat al cementiri de Woodlawn, al Bronx, on trenta-cinc anys després també seria enterrat Frankie Manning.

Va ser Ellington un músic de swing?

La resposta honesta és que no hi encaixava del tot, i que ell no volia encaixar-hi. La seva orquestra és anterior a l'era del swing i la va sobreviure trenta anys. Rebutjava l'etiqueta «jazz» i preferia parlar de «música americana»; el seu elogi més alt era dir d'algú que estava «més enllà de categoria».

Dit això, la seva empremta sobre el swing és directa i comprovable en tres punts:

• La paraula. «It Don't Mean a Thing (If It Ain't Got That Swing)», enregistrada el 2 de febrer de 1932, és probablement la primera cançó popular amb «swing» al títol, i és tres anys anterior a l'era que porta aquest nom.
• El model. Compondre per a un conjunt estable, amb noms i cares, en comptes d'escriure arranjaments intercanviables.
• La funció. Durant dècades la seva orquestra va tocar per a gent que ballava, no per a gent asseguda. Els Whitey's Lindy Hoppers van compartir escenari amb ell.

El que està discutit o mal documentat

• Quantes obres va escriure. Els recomptes van des d'un miler d'arranjaments fins a tres mil composicions, segons què es compti. No hi ha una xifra fiable.
• L'enregistrament de Newport. El disc de 1956 no és el que va passar aquella nit. L'edició fiable és la de 1999.
• El crèdit de Strayhorn. Fins a quin punt va quedar a l'ombra d'Ellington és objecte de discussió, i un episodi del programa History Detectives de PBS hi va dedicar una investigació a partir de les planxes originals d'impressió de «Take the 'A' Train».
• L'origen del sobrenom. Circulen diverses versions sobre qui li va posar «Duke» i per què.

Bibliografia i fonts consultades

• Hasse, John Edward. Beyond Category: The Life and Genius of Duke Ellington. Simon & Schuster, 1993.
• Ellington, Duke. Music Is My Mistress. Autobiografia, 1973.
• Schuller, Gunther. The Swing Era: The Development of Jazz, 1930-1945. Oxford University Press.
• Hajdu, David. Lush Life: A Biography of Billy Strayhorn. Farrar, Straus and Giroux, 1996.
• Smithsonian, National Museum of American History: exposició «Duke Ellington and Billy Strayhorn: Jazz Composers» (2009), amb documentació sobre «Take the 'A' Train» i «Caravan». amhistory.si.edu
• Smithsonian, National Museum of African American History and Culture: «Jazz Appreciation Month: Duke Ellington». nmaahc.si.edu
• Encyclopædia Britannica, entrada «Duke Ellington». britannica.com
• PBS, American Masters: biografia i article sobre l'origen de «Take the 'A' Train». pbs.org
• National Archives, fotografies i documentació del lliurament de la Medalla Presidencial de la Llibertat, 29 d'abril de 1969 (identificador 194289). prologue.blogs.archives.gov
• WRTI (Temple University Radio): reportatge sobre Newport 1956. wrti.org
• Yanow, Scott. Biografia de Duke Ellington. jazzfuel.com
• Duke Ellington Center for the Arts, cronologia de premis i reconeixements. decfa.org

Per escoltar, amb data

• «Black and Tan Fantasy» (1927) — l'estil jungle amb Bubber Miley i Tricky Sam Nanton, i el títol amb doble sentit.
• «It Don't Mean a Thing (If It Ain't Got That Swing)» — 2 de febrer de 1932, Brunswick 6265, veu d'Ivie Anderson.
• «Concerto for Cootie», «Ko-Ko» i «Cotton Tail» — 1940. La formació amb Jimmy Blanton i Ben Webster.
• «Take the 'A' Train» — 1941, composició de Billy Strayhorn.
• Ellington at Newport, edició completa de 1999 (Columbia Legacy C2K 64932) — l'única versió que conté el que realment es va tocar el 7 de juliol de 1956.

Nota sobre els drets: els enregistraments d'Ellington estan majoritàriament sota drets vigents i gestionats per Sony, Universal i altres titulars.

Temes: Duke Ellington · Swing · Jazz · Cotton Club