El charleston i les flappers: història del ball dels anys 20

El charleston és un ball afroamericà de ritme ràpid i sincopat, amb les puntes dels peus girant cap endins i cap enfora, genolls que es dobleguen i s'estiren i cops de peu endavant i endarrere. Es va convertir en una moda nacional als Estats Units després que el musical Runnin' Wild l'estrenés a Broadway el 29 d'octubre de 1923, amb música de James P. Johnson. Des d'aleshores ha quedat associat a la imatge de la flapper, la noia dels cabells curts i la faldilla curta que simbolitza els anys vint.

Aquest article explica d'on ve el ball (i què no se'n sap), com va saltar de les revistes negres a tot el món, qui eren realment les flappers i per què el charleston és encara avui una peça bàsica del Lindy Hop.

Què és el charleston

La música del charleston va en un compàs ràpid de quatre temps amb síncopes. El pas bàsic consisteix a doblegar i estirar els genolls mentre els peus pivoten cap endins i cap enfora, passant el pes d'una cama a l'altra i llançant la cama lliure en diagonal. A sobre d'aquesta base s'hi afegeixen cops de peu endavant i endarrere, desplaçaments i, als escenaris dels anys vint, cops de mà sobre el cos amb els genolls junts. Es podia ballar sol, en parella o en grup.

El que tothom reconeix, però, és el ritme: una figura de dues notes, una a la primera part del compàs i l'altra just abans de la segona, com si la música digués «Charles-ton». La cançó de James P. Johnson està construïda gairebé tota sobre aquesta cèl·lula: segons l'anàlisi del músic i investigador Franklin Bruno, quinze dels trenta-dos compassos de la tornada no tenen res més que aquest motiu.

D'on ve el charleston: el que se sap i el que no

El nom remet a Charleston, la ciutat portuària de Carolina del Sud. Les fonts coincideixen a situar l'origen del ball entre la població afroamericana del sud dels Estats Units, i sovint s'esmenten els gullah (o geechee), la comunitat de les terres baixes i les illes costaneres de Carolina del Sud i Geòrgia que va conservar moltes pràctiques culturals d'origen africà. Ara bé, una cosa és la procedència dels passos i una altra el ball concret que va arribar a Broadway.

El testimoni de James P. Johnson

El relat més citat és el del mateix compositor. Johnson, pianista nascut a Nova Jersey el 1894, tocava cap al 1913-1914 al Jungles Casino, un local de ball del carrer 62 de Manhattan, a prop del port. En unes converses amb Tom Davin publicades el 1959 a The Jazz Review, va explicar que el públic venia majoritàriament de Charleston i d'altres llocs del Sud, que molts treballaven com a estibadors de les línies que feien escala als ports del sud, i que el charleston era llavors un pas de cotilló sense nom, amb moltes variants. Johnson hi afegeix que, tocant per a aquests balladors, va compondre fins a vuit peces amb aquell mateix ritme, i que una d'elles es va acabar convertint en el seu «Charleston».

El pianista Willie «The Lion» Smith, que també tocava en aquells locals, explica una versió molt semblant a les seves memòries de 1964. I l'assaig de Robert Rawlins per a la Biblioteca del Congrés situa igualment l'origen del pas entre els treballadors del port de Charleston a principis del segle XX.

Abans de Broadway: el vodevil i les revistes negres

El ball ja circulava pels escenaris negres abans de 1923. Marshall i Jean Stearns, a Jazz Dance (1968), recullen el testimoni del compositor Perry Bradford segons el qual la companyia de vodevil de les Whitman Sisters ja ballava amb el ritme del charleston el 1911, abans que existís la cançó. I la revista Liza, amb música de Maceo Pinkard, estrenada a Nova York el 27 de novembre de 1922, ja incloïa un número titulat «The Charleston Dancey».

On hi ha debat

Aquí convé separar tres nivells:

• Documentat: el ritme i el ball circulaven entre balladors i artistes negres anys abans de 1923, i Runnin' Wild va ser el detonant de la moda massiva.
• Interpretació àmpliament acceptada: l'origen afroamericà del Sud i la connexió amb Charleston i la població gullah. Es basa sobretot en testimonis de músics, recollits dècades després.
• Hipòtesis: alguns antropòlegs han relacionat els moviments del charleston amb danses de l'Àfrica occidental i central (s'han citat els asante de l'actual Ghana i la regió del Congo), i l'Enciclopèdia Britànica en destaca paral·lelismes amb danses de Trinitat, Nigèria i Ghana. Són comparacions de moviment, no una genealogia documentada pas per pas.

Hi ha encara un matís important. El folklorista Harold Courlander va escriure el 1963 que el charleston d'escenari era una creació sintètica: un conjunt de passos d'arrel afroamericana reorganitzats per agradar al gran públic, sense constància que s'hagués ballat així a les plantacions. Bruno discuteix el to despectiu d'aquesta lectura, però no el fet de fons: el charleston que va triomfar a Broadway era una versió coreografiada, no una dansa tradicional traslladada tal qual.

Algunes fonts divulgatives també afirmen que el charleston va aparèixer a les Ziegfeld Follies de 1922 o 1923. No he trobat documentació prou sòlida per confirmar-ho.

Runnin' Wild (1923): el número que ho va canviar tot

Runnin' Wild es va estrenar al New Colonial Theatre de Nova York el 29 d'octubre de 1923 i hi va fer 228 funcions fins al 28 de juny de 1924. Era un musical escrit, protagonitzat i cantat per artistes afroamericans: el text era de Flournoy Miller i Aubrey Lyles, la música de James P. Johnson i les lletres de Cecil Mack. Miller i Lyles venien de l'èxit de Shuffle Along (1921), i el muntatge en mantenia la coreògrafa, Elida Webb.

El número «Charleston» tancava el primer acte. El presentava la cantant Elisabeth Welch amb un cor femení, i després hi entrava un grup masculí, els Dancing Redcaps, que el ballava sense orquestra, marcant el ritme només amb picades de mans, cops al cos i cops de peu. L'escriptor James Weldon Johnson, en el seu llibre Black Manhattan (1930), va atribuir a aquell número l'inici de la difusió mundial del ball.

La cançó va córrer encara més ràpid que l'espectacle. Arthur Gibbs and his Gang la van gravar per a la discogràfica Victor el 10 d'octubre de 1923, dinou dies abans de l'estrena a Broadway, i l'editorial Harms la va publicar aquell mateix any. Segons Robert Rawlins, només el 1925 se'n van publicar més d'una dotzena d'enregistraments. Un d'ells, el de la Golden Gate Orchestra (el nom amb què gravaven també els California Ramblers), forma part des del 2004 del National Recording Registry de la Biblioteca del Congrés.

Si voleu escoltar com sonava la cançó el mateix 1923, la gravació d'Arthur Gibbs es pot escoltar a la Discography of American Historical Recordings de la Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara.

La febre del charleston (1924-1926)

A partir de 1924 el charleston va passar de l'escenari a les sales de ball, els concursos i les escoles. La premsa nord-americana de 1925 i 1926 va publicar notícies de tota mena: equips universitaris que el feien servir per entrenar el joc de peus, metges que en discutien els beneficis, ballarines que en donaven lliçons. A les sales de ball, la versió de saló va perdre bona part de l'energia de l'original.

El cinema se'n va voler aprofitar de seguida. Una fotografia de la National Photo Company, del 1925, mostra el ballarí Frank Farnum ensenyant el pas a l'actriu Pauline Starke perquè el pogués fer davant la càmera en una pel·lícula de la Metro-Goldwyn-Mayer.

La tragèdia del Pickwick Club

La matinada del 4 de juliol de 1925 es va esfondrar l'edifici del Pickwick Club, al número 6 de Beach Street, a Boston. Hi van morir 44 persones. En aquell moment, desenes de parelles ballaven el charleston al primer pis, i durant setmanes el ball va carregar amb la culpa. Algunes ciutats nord-americanes en van restringir la pràctica a les sales públiques.

La investigació posterior va apuntar a l'estat de l'edifici, afeblit per un incendi a l'abril i per l'excavació d'un solar veí que havia deixat exposats els fonaments. La Biblioteca Pública de Boston recull la hipòtesi que la vibració rítmica dels balladors va actuar sobre uns pilars ja deteriorats: el ball, en aquest cas, hauria estat el detonant, no la causa.

París, 1925: Josephine Baker i la Revue nègre

A Europa, el charleston va arribar de la mà de discos, partitures i orquestres, però la data que se cita sempre és el 2 d'octubre de 1925. Aquell dia es va estrenar al Théâtre des Champs-Élysées de París La Revue nègre, un espectacle amb artistes afroamericans on debutava a França Josephine Baker, que llavors tenia 19 anys. A la companyia hi havia també el clarinetista i saxofonista Sidney Bechet. El cartell de Paul Colin per a l'espectacle és avui una de les imatges més conegudes de l'època.

La Smithsonian i diversos estudis acadèmics coincideixen que aquella revista va disparar la moda del charleston a Europa. També hi coincideixen en una altra cosa: l'èxit de Baker es va construir en bona part sobre els estereotips colonials que el públic francès tenia sobre els cossos negres. És difícil entendre el charleston a Europa sense aquesta ambigüitat.

Barcelona, 1926: el charleston arriba a la premsa catalana

L'estiu de 1926, el ball ja era a Catalunya. La revista satírica barcelonina El Borinot publicava el 26 d'agost de 1926 un article signat amb una «X» que reproduïa una notícia d'un altre diari: un ballarí que es presentava com a importador del nou ball «Charleston» a Barcelona havia estat detingut, i un grup d'alumnes seves havien anat al Palau de Justícia a demanar-ne la llibertat. No he trobat cap altra font que confirmi aquest episodi, de manera que l'interès del text no és la notícia en si, sinó el que revela.

I el que revela és força. L'autor carrega contra els balls moderns, que considera una exhibició del cos, i explica que aquell mateix estiu havia sentit tocar el charleston a la plaça d'un poble de l'alt Pirineu, davant de pagesos i pastors. El mateix número inclou un relat de ficció on una noia rica de Caldetes estrena una faldilla més curta que mai i els cabells tallats com un noi, al so d'una orquestra que toca els balls de moda. El 1926, doncs, el charleston i l'estètica flapper ja formaven part del paisatge català, si més no per criticar-los. L'article El swing a Catalunya segueix el fil de com va arribar el jazz al país.

Qui eren les flappers

La flapper era la noia jove dels anys vint que portava els cabells curts i faldilles més curtes del que era costum, escoltava i ballava jazz i feia gala de saltar-se les normes de conducta de la generació anterior. L'Enciclopèdia Britànica l'associa sobretot als Estats Units entre finals de la dècada de 1910 i els anys vint, i la presenta com a símbol del canvi en els rols de gènere i de la nova cultura de consum.

Una paraula britànica, d'origen incert

La paraula no va néixer amb el charleston ni als Estats Units. A la Gran Bretanya ja s'utilitzava abans de la Primera Guerra Mundial per parlar de noies adolescents, i alhora tenia un sentit argòtic molt menys innocent: el diccionari d'argot de Barrère i Leland la recull el 1889 aplicada a noies molt joves en context de prostitució. L'etimologia és discutida. Hi ha qui la relaciona amb els ocells joves que «baten les ales» abans de saber volar i qui la relaciona amb les trenes que «bategaven» a l'esquena de les noies que encara no es recollien els cabells. Cap de les dues hipòtesis està demostrada.

Hollywood i la imatge de la flapper

El cinema la va convertir en un personatge. The Flapper, una comèdia de la Selznick Pictures estrenada el maig de 1920, amb guió de Frances Marion, direcció d'Alan Crosland i Olive Thomas com a protagonista, és un dels primers films que en porta el nom. La pel·lícula es conserva i es pot veure sencera a l'Internet Archive.

Fixeu-vos en la data: 1920. La figura de la flapper és anterior a la febre del charleston. Quan el ball va esclatar, el 1924-1925, va trobar un personatge que ja existia i que el va adoptar com a propi.

La flapper que no surt a les fotos

La imatge popular de la flapper, la de les il·lustracions de revista i les pel·lícules de Hollywood, és la d'una noia blanca de classe mitjana. Però el ball que la definia l'havien portat a Broadway dones negres. A Runnin' Wild, qui presentava el «Charleston» era Elisabeth Welch amb un cor de noies afroamericanes; al repartiment d'aquell muntatge hi havia també Adelaide Hall. I a París, la cara del charleston va ser la de Josephine Baker. Judith Mackrell, al llibre Flappers: Six Women of a Dangerous Generation, la inclou entre les sis dones que, per als seus contemporanis, encarnaven la flapper, al costat de Zelda Fitzgerald o Tallulah Bankhead.

La recerca recent va en aquesta direcció. Investigadors com David Earle, de la Universitat de West Florida, han recuperat relats de flappers publicats a la premsa afroamericana dels anys vint, una part de la història que la imatge comercial de l'època va deixar fora.

Del charleston al Lindy Hop

La flapper com a figura va ser cosa d'una època: el diccionari etimològic Etymonline documenta que la paraula va caure en desús després dels anys trenta. El charleston, en canvi, no va desaparèixer. A Harlem va passar a formar part del Lindy Hop, que es va desenvolupar a finals dels anys vint a sales com el Savoy Ballroom. Les històries del Lindy Hop, des de Marshall i Jean Stearns fins a les memòries de Frankie Manning, inclouen el charleston entre els balls dels quals beu.

Amb la música swing dels anys trenta, el pas es va adaptar a un ritme més rodó i menys trepidant. D'aquí ve la distinció que es fa avui a les escoles i als festivals:

• Charleston dels anys vint: més vertical, amb rebot, sobre el jazz calent de la dècada. Avui es balla sovint sol.
• Charleston de l'era swing (anomenat també Lindy Charleston o Savoy Charleston): adaptat a la música swing, s'integra dins del Lindy Hop en parella, en posicions com el tandem o el costat a costat, i també es balla sol en el que avui anomenem Solo Jazz.

Tingueu en compte que aquests noms són etiquetes posteriors, pensades per ensenyar, i no necessàriament els que feien servir els balladors de l'època. Si voleu entendre com va néixer el ball en què va desembocar tot això, l'article Què és el Lindy Hop i com es va crear en fa el recorregut complet.

Preguntes freqüents

El charleston és un ball afroamericà?

Sí. Totes les fonts consultades situen el seu origen entre la població afroamericana del sud dels Estats Units, i el musical que el va fer famós, Runnin' Wild, era una producció d'autors i intèrprets afroamericans. El que es discuteix són els detalls: de quines danses concretes procedeixen els passos i fins a quin punt la versió de Broadway era una reelaboració per a l'escenari.

Qui va inventar el charleston?

Ningú en concret. James P. Johnson va compondre la cançó més coneguda, però ell mateix explicava que el pas ja existia, sense nom, entre els balladors per als quals tocava. Elida Webb en va coreografiar la versió de Runnin' Wild, i abans ja l'havien portat a escena companyies de vodevil i revistes negres com Liza.

Què és una flapper?

Una noia jove dels anys vint que trencava amb els codis de vestir i de comportament de la generació anterior: cabells curts, faldilla més curta, jazz i charleston. El terme ve de l'argot britànic d'abans de la Primera Guerra Mundial.

El charleston es balla sol o en parella?

Totes dues coses, i també en grup. El charleston dels anys vint es balla sobretot sol; el de l'era swing es fa tant sol com en parella, dins del Lindy Hop.

Bibliografia i fonts consultades

• Bruno, Franklin. «James P. Johnson: From "Carolina Shout" to "The Charleston"». Sound American, número «Alien». Inclou les referències a les converses de Tom Davin amb Johnson (The Jazz Review, 1959-1960) i a les memòries de Willie «The Lion» Smith (Music on My Mind, Doubleday, 1964). soundamerican.org
• Rawlins, Robert. «"Charleston" — The Golden Gate Orchestra (1925)». Assaig per al National Recording Registry, Library of Congress. loc.gov
• Encyclopaedia Britannica. «Charleston (dance)». britannica.com
• Encyclopaedia Britannica (McKenna, Amy). «Flapper». britannica.com
• Internet Broadway Database (The Broadway League). Fitxa de Runnin' Wild (1923). ibdb.com
• Internet Broadway Database (The Broadway League). Fitxa de Liza (1922). ibdb.com
• Stearns, Marshall i Jean. Jazz Dance: The Story of American Vernacular Dance. Nova York, 1968 (reedició: Da Capo, 1994).
• Courlander, Harold. Negro Folk Music U.S.A. 1963 (citat a partir de Bruno).
• Johnson, James Weldon. Black Manhattan. Nova York: Alfred A. Knopf, 1930.
• Discography of American Historical Recordings, UC Santa Barbara Library. «Victor matrix B-28729. Charleston / Arthur Gibbs and his Gang». adp.library.ucsb.edu
• Boston Public Library. «Pickwick Club Disaster» (blog, 2025). bpl.org
• New England Historical Society. «When the Pickwick Club Collapse Killed 44 in Boston, the Charleston Took the Blame». newenglandhistoricalsociety.com
• Keefe, John E. The Pickwick Club Disaster: Boston's Deadliest Building Collapse. Menotomy Publishing. Ressenya a Foreword Reviews: forewordreviews.com
• Szypszak, Lara. «Dance Moves in D.C. and Beyond». Picture This, blog de la Library of Congress, 2 de febrer de 2017. blogs.loc.gov
• National Portrait Gallery, Smithsonian Institution. «Le Tumulte Noir: Josephine Baker». npg.si.edu
• Article sobre Josephine Baker i la Revue nègre, dossier «Josephine Baker» de The Scholar & Feminist Online, Barnard Center for Research on Women. sfonline.barnard.edu
• Ville de Paris. «Joséphine Baker et Paris, son grand amour». paris.fr
• El Borinot, any IV, núm. 144, 26 d'agost de 1926. Dipòsit Digital de Documents, Universitat Autònoma de Barcelona. ddd.uab.cat
• Online Etymology Dictionary. «Flapper». etymonline.com
• Green, Jonathon. Capítol sobre les flappers de Sounds and Furies (2019), publicat al seu butlletí. jonathongreen.substack.com
• American Film Institute. AFI Catalog of Feature Films: The Flapper (1920). catalog.afi.com
• Silent Era. Progressive Silent Film List: The Flapper (1920). silentera.com
• Mackrell, Judith. Flappers: Six Women of a Dangerous Generation.
• University of West Florida. «UWF professor celebrates iconic 1920s flappers in anthology of short stories» (sobre la recerca de David Earle). news.uwf.edu
• EBSCO Research Starters. «Lindy Hop (dance)». ebsco.com
• Manning, Frankie, i Millman, Cynthia R. Frankie Manning: Ambassador of Lindy Hop. Filadèlfia: Temple University Press, 2007.

Recursos audiovisuals i gràfics

Vídeos i àudio recomanats

• The Flapper (1920). Dir. Alan Crosland, amb Olive Thomas. Internet Archive, 1 h 25 min, muda. Un dels primers films que porta el nom de flapper; mostra el personatge abans de la febre del charleston. archive.org
• «Charleston», Arthur Gibbs and his Gang (Victor, 1923). Enregistrament del 10 d'octubre de 1923, consultable a la Discography of American Historical Recordings. Permet sentir la cançó tal com sonava abans de l'estrena de Runnin' Wild. adp.library.ucsb.edu

Fotografies i documents

• «Charleston at the Capitol». National Photo Company, anys vint. Dues joves ballen el charleston a Washington. Library of Congress. loc.gov
• Frank Farnum i Pauline Starke. National Photo Company, 1925. El charleston entra al cinema. Library of Congress. loc.gov
• Partitura de «Charleston» (Cecil Mack i James P. Johnson). Nova York: T. B. Harms, 1923. Edició digitalitzada a l'IMSLP. imslp.org
• El Borinot, 26 d'agost de 1926. El charleston a la premsa catalana. Dipòsit Digital de Documents de la UAB. ddd.uab.cat
• Exposició «Le Tumulte Noir», de Paul Colin, sobre Josephine Baker i la Revue nègre. National Portrait Gallery, Smithsonian. npg.si.edu

Temes: Charleston · Flappers · Anys vint · James P. Johnson · Josephine Baker · Lindy Hop