Les jams del Lindy Hop: d'on venen i què en fem avui

A qualsevol ball de swing arriba un moment en què la gent deixa de ballar, es col·loca en cercle i comença a picar de mans. Les parelles hi van entrant d'una en una, fan uns quants compassos al mig i surten. Això és una jam.

Sembla una tradició heretada directament de Harlem. En part ho és, però no de la manera que s'explica. El que fem avui barreja dues coses que als anys trenta eren separades —la jam session dels músics i el racó dels ballarins del Savoy— i n'ha invertit una característica essencial. Val la pena saber quina.

Què és una jam, avui

El format bàsic: cercle, una parella al mig cada vegada, la resta picant de mans i marcant el temps. Les variants més esteses són:

• Jam oberta. Qualsevol parella pot entrar-hi quan vulgui.
• Jam d'aniversari o de robatori. Una persona es queda al mig tota la cançó i la resta li van robant la parella.
• Jams competitives, en festivals i concursos.

És, a més, l'únic moment del ball social on els air steps estan acceptats. Fora del cercle, la norma a totes les escenes és no fer-ne.

Les regles no escrites que circulen per les guies d'etiqueta de l'escena internacional són bastant consistents: deixar vint o trenta segons a la parella anterior; agafar un parell de frases si hi ha molta gent esperant i un chorus si no n'hi ha; no esperar que t'hi convidin, perquè el torn s'estableix sortint; sortir per la banda contrària a la que entra la parella següent, perquè el cercle no quedi mai buit; i, si es fan acrobàcies, mantenir-se al centre per no picar ningú.

Dues arrels que no són la mateixa

La jam session dels músics

El terme és de finals dels anys vint. El Green's Dictionary of Slang recull el relat de Mezz Mezzrow al seu llibre Really the Blues (1946), segons el qual la primera va tenir lloc a finals de 1927 al soterrani del speakeasy Three Deuces, al 22 de North State Street de Chicago, amb Bix Beiderbecke i Bing Crosby entre altres. Cal dir clarament que això és el que explicava Mezzrow, que no és precisament un narrador fiable, i que l'etimologia no està tancada.

Ara bé, el mateix Mezzrow fa una distinció que sí que és molt útil. Explica que abans d'allò els músics negres ja es reunien per tocar, però amb una altra intenció: cut, superar-se els uns als altres. Aquelles trobades es deien cutting contests. La idea de la jam session, segons ell, era la contrària: encaixar i arribar tots junts a un clímax.

Els cutting contests estan ben documentats. Els pianistes de stride els feien des dels anys vint fins als quaranta, després de l'hora de tancar o a les festes de pis on es cobrava entrada per pagar el lloguer. James P. Johnson i Willie «The Lion» Smith en van ser habituals. L'origen del terme és literal: «tallar» algú volia dir prendre-li la feina tocant millor que ell.

Hi ha una descripció de les jam sessions dels anys trenta que val la pena retenir. El biògraf de Lester Young, Dave Gelly, les defineix com una barreja de trobada social, examen i escola, estrictament per a gent de l'ofici: no hi havia públic. Tothom qui hi era, encara que no toqués, hi era com a participant.

Aquesta tradició desemboca als locals d'after de Harlem dels primers quaranta —el Minton's Playhouse i el Monroe's Uptown House— on es va coure el bebop.

El racó dels ballarins

Al Savoy Ballroom hi havia un espai concret que funcionava com a laboratori i com a filtre. Estava a l'angle nord-est de la sala, al costat de l'escenari principal, per la banda del carrer 141.

Primera precisió, i és una correcció que gairebé ningú fa: ningú no en deia «Cats' Corner» aleshores. En deien simplement «el racó». El nom que fem servir avui és posterior.

Jacqui Malone, a Steppin' on the Blues (University of Illinois Press, 1996), el descriu com un espai delimitat per una corda invisible que complia alhora funcions de ritual, d'esbarjo i d'exhibició. Hi anaven Shorty George Snowden, Big Bea, Al Minns, Leon James, Norma Miller i Frankie Manning, entre altres. Les fonts no coincideixen sobre si estava reservat exclusivament als Whitey's Lindy Hoppers o si era una mica més obert.

I cada nit hi havia el showtime: la resta de ballarins formava una ferradura al voltant de l'orquestra i només els millors es quedaven a la pista, intentant eliminar-se els uns als altres.

Un detall que sol quedar fora: Whitey ho utilitzava comercialment. Enviava els seus ballarins a les vores de la pista i a prop dels reservats dels famosos perquè es veiessin. Era publicitat de la companyia.

L'antecedent més antic: el cercle

La figura de gent en cercle marcant el ritme amb un solista al mig no la va inventar el swing.

El ring shout és una dansa ritual afroamericana nascuda entre les persones esclavitzades al sud dels Estats Units: els participants es mouen en cercle en sentit antihorari, amb els genolls flexionats, picant de mans i de peus, arrossegant els peus i cantant en forma de pregunta i resposta, amb algú al centre marcant el ritme amb un bastó. L'estructura és exactament la mateixa que la d'una jam.

Ara la precaució necessària. Que el ring shout és un antecedent formal de les formes circulars de la dansa afroamericana és àmpliament acceptat entre els historiadors. Que hi hagi una cadena de transmissió documentada que vagi del ring shout a la jam de Lindy Hop concretament, no. És una interpretació, i s'ha de presentar com a tal.

El que sí que està establert és que els trets que Malone identifica com a característics de la dansa vernacular afroamericana —ritme, improvisació, control, angularitat, asimetria i dinamisme— són els que segueix operant una jam.

Tres coses que hem canviat sense adonar-nos-en

1. Hem inventat el públic. Tant a les jam sessions dels músics com al racó del Savoy, qui hi era, hi era com a participant. Avui el cercle és majoritàriament espectadors, sovint amb el mòbil a la mà. És el canvi més gran i el menys comentat.

2. Hem invertit la funció. «El racó» servia per deixar gent fora: era una jerarquia feta espai. Les guies d'etiqueta de l'escena actual diuen exactament el contrari —tothom pot entrar a una jam, principiants inclosos— i ho diuen de manera explícita i insistent. Això és una inversió deliberada i és, al meu entendre, una bona decisió. Però convé saber que és una invenció, no una recuperació.

3. Hem mogut on van les acrobàcies. Als anys trenta, els air steps eren material d'exhibició i de concurs, no de pista social. Avui la jam és precisament l'espai on es permeten. Vist així, la jam moderna s'assembla més al showtime de Whitey —una finestra d'espectacle dins del ball social— que no pas al racó.

La tensió que això genera, i que és real

Si una jam és un cercle obert on tothom pot entrar a passar-s'ho bé, i alhora és l'únic lloc on es fan acrobàcies i on la gent grava vídeos, les dues coses xoquen. Aquesta és la discussió que hi ha de fons a moltes escenes, i té sentit: són dues tradicions reals, però no eren la mateixa cosa.

No cal resoldre-ho amb una regla. Sí que ajuda saber, cada vegada, quina de les dues jams s'està fent.

El que està documentat i el que no

Documentat: l'existència del racó del Savoy i la seva ubicació; el showtime i la ferradura al voltant de l'orquestra; els cutting contests dels pianistes de stride; l'aparició del terme jam session a finals dels anys vint; el ring shout com a forma.

No documentat:

• Qui va inventar la jam de ball tal com la fem. No hi ha cap font que ho estableixi. Sembla haver-se format a l'escena de la represa entre els anys vuitanta i noranta, però ningú ho ha investigat seriosament.
• La primera jam session musical. El relat de Mezzrow és el seu relat.
• La cadena entre el ring shout i la jam. Plausible i acceptada com a influència; no demostrada com a transmissió.
• El nom «Cats' Corner». És posterior als fets.

Bibliografia i fonts consultades

• Malone, Jacqui. Steppin' on the Blues: The Visible Rhythms of African American Dance. Urbana: University of Illinois Press, 1996.
• Stearns, Marshall i Jean. Jazz Dance: The Story of American Vernacular Dance. Nova York, 1968.
• Manning, Frankie, i Millman, Cynthia R. Frankie Manning: Ambassador of Lindy Hop. Temple University Press, 2007.
• Miller, Norma, i Jensen, Evette. Swingin' at the Savoy: The Memoir of a Jazz Dancer. Temple University Press.
• Mezzrow, Mezz, i Wolfe, Bernard. Really the Blues. 1946.
• Gelly, Dave. Being Prez: The Life and Music of Lester Young.
• Green, Jonathon. Green's Dictionary of Slang, entrada «jam session». greensdictofslang.com
• Thompson, Robert Farris. «Dance and Culture, an Aesthetic of the Cool: West African Dance». African Forum, 2(2), 1966, p. 85-102.
• DeFrantz, Thomas F. Entrades sobre dansa afroamericana per a la Greenwood Encyclopedia. slippage.org (PDF)
• Swungover: «Swing 101 — Etiquette & Floorcraft». Guia d'etiqueta de referència a l'escena internacional. swungover.wordpress.com
• Swungover: «Swing History 101: The Golden Age of Harlem Lindy Hop (1935-1942)». swungover.wordpress.com
• iLindy: «History of the Savoy Ballroom», amb el plànol original de la sala i la ubicació del racó. ilindy.com

Per veure

• L'escena de showtime de Malcolm X (1992), de Spike Lee. Coreografiada per Otis Sallid amb l'assessorament de Frankie Manning, que hi balla, igual que Norma Miller; entre els ballarins de fons hi ha Dawn Hampton i Ryan Francois. És la reconstrucció més acurada que existeix de com podia ser un showtime.
  Avís important: l'escena està ambientada al Roseland Ballroom, que era un local segregat que no admetia ballarins negres. El Savoy sí. La tria de localització és històricament inexacta i convé dir-ho si s'utilitza el fragment per il·lustrar res.
• Fons Mura Dehn, Jerome Robbins Dance Division, New York Public Library. El material de The Spirit Moves, rodat el 1951, mostra ballarins de Harlem en context social, sense format d'exhibició: archives.nypl.org/dan/24400

Nota sobre els drets: Malcolm X és material protegit (Warner Bros.)

Temes: Jam · Lindy Hop · Savoy Ballroom · Etiqueta