Qui va ser Ella Fitzgerald i quin llegat va deixar

Ella Jane Fitzgerald (Newport News, Virgínia, 25 d'abril de 1917 – Beverly Hills, Califòrnia, 15 de juny de 1996) va ser cantant, i és probablement la veu més influent de la música popular nord-americana del segle XX.

Hi ha un detall que la connecta directament amb tot el que expliquem en aquesta web: volia ser ballarina. La carrera de cant més important del segle comença amb una adolescent que puja a l'escenari a ballar, s'espanta i canvia d'idea al moment.

Una adolescència que sol quedar en una frase

El pare, William Fitzgerald, va abandonar la família cap al 1920. La mare, Temperance «Tempie» Fitzgerald, va morir el 1932, quan Ella tenia quinze anys. Aquí ja apareix la primera discrepància entre fonts: la cronologia de PBS parla d'un atac de cor; altres relats parlen de lesions derivades d'un accident de cotxe. No es pot donar per resolt.

Va acabar sota tutela institucional de l'estat de Nova York. Tampoc aquí les fonts coincideixen sobre quin centre: PBS esmenta l'orfenat de Riverdale, i altres relats la situen a l'escola de reforma per a noies de Hudson, on se sospita que va patir maltractaments. El que sí que coincideix a totes és el desenllaç: la tardor de 1934 se'n va escapar i va viure al carrer, a Harlem.

21 de novembre de 1934: l'Apollo

Aquella nit hi havia sessió d'aficionats a l'Apollo Theatre de Harlem, una tradició que aleshores tenia poc més d'un any. El seu nom va sortir d'un sorteig.

Hi anava a ballar. Just abans que li toqués el torn va actuar un número de claqué que va deixar el públic entregat, i es va acovardir. Va decidir cantar. Va fer «Judy» i «The Object of My Affection», en un estil influït per la cantant Connee Boswell. El primer intent va sortir insegur; el presentador, Ralph Cooper, la va animar a tornar-hi. La segona vegada va guanyar el concurs i vint-i-cinc dòlars.

Tenia disset anys i dormia al carrer.

Chick Webb i el Savoy (1935-1942)

El bateria Chick Webb, director de la banda de la casa del Savoy Ballroom, se'n va fer càrrec. La relació legal exacta varia segons la font —hi ha versions que parlen de tutela i altres de llibertat vigilada sota la seva responsabilitat—, però el fet és que amb prou feines havia fet els divuit anys quan ja cantava amb una de les millors orquestres de Harlem.

Els primers enregistraments amb Webb, per a Decca, són de 1935. El 1938 va arribar «A-Tisket, A-Tasket», una versió engrescada d'una cançó infantil que ella mateixa va coescriure i que es va convertir en un èxit nacional.

Chick Webb va morir el juny de 1939. Ella va agafar la direcció de l'orquestra, que va passar a dir-se Ella Fitzgerald and Her Famous Orchestra, i la va dirigir fins al 1942. Tenia vint-i-dos anys. Una dona negra dirigint una big band als Estats Units de 1939 era una cosa pràcticament sense precedents.

Val la pena aturar-s'hi: la seva carrera arrenca exactament a la sala on s'estava definint el Lindy Hop, amb la banda que hi tocava cada nit. No hi ha un vincle més directe entre aquesta veu i aquell ball.

La veu com a instrument de vent

Als anys quaranta va entrar en contacte amb el bebop: va girar amb el Jazz at the Philharmonic de Norman Granz i amb l'orquestra de Dizzy Gillespie. D'aquest període són «Flying Home» (1945), «Lady Be Good» i «How High the Moon».

És quan desenvolupa el que la fa musicalment important i no només vocalment: el scat. Improvisar amb síl·labes sense significat, però fraseig d'instrumentista. No va inventar la tècnica —Louis Armstrong ja la feia servir als anys vint—, però la va portar a un nivell on competia amb els solistes en el seu propi terreny: mateixa velocitat, mateixa lògica harmònica, mateixa capacitat de citar altres temes al vol.

Dit d'una altra manera: la resta de cantants de l'època cantaven la melodia. Ella podia fer el que feia un saxo.

Norman Granz, Verve i els Song Books

Granz va passar a ser el seu representant i, el 1956, va fundar el segell Verve essencialment per enregistrar-la. El primer disc que va publicar Verve va ser el seu: Ella Fitzgerald Sings the Cole Porter Song Book, gravat el febrer i el març de 1956, publicat el 15 de maig i amb arranjaments i direcció de Buddy Bregman.

El raonament de Granz està documentat per ell mateix: volia treure-la del públic minoritari del jazz, i per això va decidir que el primer disc de Verve no fos un projecte de jazz sinó un recull d'un compositor, amb prou senyals de jazz repartits perquè no perdés la seva identitat.

Van sortir vuit Song Books entre 1956 i 1964, dedicats a Cole Porter, Rodgers i Hart, Duke Ellington, Irving Berlin, George i Ira Gershwin, Harold Arlen, Jerome Kern i Johnny Mercer.

Aquest és, probablement, el seu llegat més durador i el menys evident. Aquells discos van ser decisius perquè un repertori de cançons comercials passés a ser tractat com un cànon: el que avui anomenem Great American Songbook. Una part important del que toca qualsevol banda de swing actual ve d'aquesta llista.

Els quatre primers Grammy els va guanyar amb aquests discos, a les cerimònies de 1958 i 1959. A la primera edició dels Grammy, el 1958, en va obtenir dos: millor intèrpret individual de jazz i millor interpretació vocal femenina de pop.

Berlín, 13 de febrer de 1960

Al Deutschlandhalle de Berlín, cantant «Mack the Knife», se li'n va anar la lletra. En comptes d'aturar-se, va improvisar-ne una de nova sobre la marxa, explicant al públic que se n'havia oblidat i imitant Louis Armstrong pel camí.

El disc que en va sortir, Ella in Berlin: Mack the Knife (Verve, produït per Granz), li va donar dos premis a la tercera edició dels Grammy i va entrar al Grammy Hall of Fame el 1999.

Si algú vol entendre què vol dir «improvisar» sense metàfores, aquest és el document: una errada real, en directe, convertida en material en temps real.

La història de Marilyn Monroe i el Mocambo

Aquesta anècdota circula per tot arreu i convé separar-ne les parts, perquè n'hi ha una de certa i una d'inventada.

El que està documentat. La font original és la mateixa Ella, en una entrevista a la revista Ms. l'agost de 1972: hi explicava que devia un favor a Marilyn Monroe, perquè va ser ella qui va trucar al propietari del Mocambo de Hollywood per demanar-li que la contractés, prometent-li que ocuparia una taula de primera fila cada nit. Ella hi va actuar del 15 al 25 de març de 1955, i el reclam va funcionar: Frank Sinatra, Judy Garland i Eartha Kitt van aparèixer per la sala.

El que és fals. Que fos la primera artista negra a trepitjar el Mocambo, i que el local tingués una política racista de contractació. La revista Jet ja havia informat que Herb Jeffries hi va actuar l'agost de 1953, Joyce Bryant el novembre del mateix any i Eartha Kitt el desembre; Lena Horne hi havia penjat el cartell de complet el juliol de 1942. Snopes va documentar aquestes referències una per una.

Segons diversos relats, el motiu de la reticència del propietari, Charlie Morrison, no era el color de la pell sinó que no la trobava prou glamurosa per omplir el local.

Hi ha un tercer detall que sol acompanyar la història: la fotografia famosa de les dues juntes. Diverses investigacions locals la situen al Tiffany Club de Los Angeles el novembre de 1954, no al Mocambo.

Res d'això treu importància a l'episodi ni a l'amistat entre les dues. Simplement, la versió que circula és una millora posterior d'una història que ja era prou bona.

Els últims anys

La diabetis li va anar deteriorant la salut i la veu durant les dues últimes dècades. Va perdre la vista i, a principis dels anys noranta, li van amputar les dues cames per sota del genoll —les fonts donen dates lleugerament diferents. L'últim enregistrament és de 1989 i l'última actuació pública, de 1991, al Carnegie Hall de Nova York.

Va morir a casa seva, a Beverly Hills, el 15 de juny de 1996, als setanta-nou anys. Està enterrada al cementiri d'Inglewood Park.

Va enregistrar més de dos-cents discos i al voltant de dues mil cançons, amb vendes superiors als quaranta milions d'àlbums. Els recomptes de Grammys varien entre tretze i catorze segons si s'hi inclouen els honorífics. Va rebre la Medalla Nacional de les Arts el 1987 i la Medalla Presidencial de la Llibertat el 1992.

Què va deixar, en concret

Un vincle directe amb el Savoy. La seva carrera comença a la sala on es va formar el Lindy Hop, amb la seva orquestra titular, el 1935.
La prova que la veu podia competir amb els vents. El seu scat no és un adorn: és improvisació al mateix nivell tècnic que la dels instrumentistes.
Un repertori fixat. Els vuit Song Books van convertir un grapat de cançons comercials en un cànon. Bona part del que se sent a qualsevol ball de swing avui surt d'aquí.
Una big band dirigida per una dona negra el 1939. Amb vint-i-dos anys.

El que està mal documentat

La causa de la mort de la seva mare (atac de cor o accident) i en quin centre va estar internada. Les fonts no coincideixen.
El nombre de Grammys (tretze o catorze) i l'any de l'amputació (1993 o 1994).
La relació legal exacta amb Chick Webb després de 1935.
La història del Mocambo, segons s'ha explicat més amunt.

Bibliografia i fonts consultades

Nicholson, Stuart. Ella Fitzgerald: A Biography of the First Lady of Jazz. Da Capo Press.
Gourse, Leslie (ed.). The Ella Fitzgerald Companion: Seven Decades of Commentary. Schirmer Books.
Library of Congress, «Today in History – April 25». Inclou el retrat d'Ella Fitzgerald de William P. Gottlieb (1946) de la Music Division. loc.gov
PBS, American Masters: cronologia de la vida i la carrera d'Ella Fitzgerald. pbs.org
History.com: «Ella Fitzgerald wins Amateur Night at Harlem's Apollo Theater, November 21, 1934». history.com
GRAMMY Museum: exposició «Ella at 100: Celebrating the Artistry of Ella Fitzgerald». grammymuseum.org
Snopes: verificació de la història del Mocambo, amb les referències originals de Jet (agost, novembre i desembre de 1953; abril de 1955). snopes.com
West Hollywood History: investigació sobre la fotografia de Monroe i Fitzgerald i sobre la política de contractació del Mocambo. westhollywoodhistory.org
Ms. Magazine, agost de 1972. Entrevista on Fitzgerald explica l'episodi del Mocambo.
Encyclopædia Britannica, entrada «Ella Fitzgerald». britannica.com

Per escoltar, amb data

«A-Tisket, A-Tasket» — 1938, amb l'orquestra de Chick Webb. El disc que la va fer coneguda a tot el país, coescrit per ella.
«Flying Home» — 1945. Un dels seus scats més citats.
Ella Fitzgerald Sings the Cole Porter Song Book — publicat el 15 de maig de 1956. El primer disc de Verve i l'inici de la sèrie.
Ella and Louis — 1956, amb Louis Armstrong.
Ella in Berlin: Mack the Knife — enregistrat el 13 de febrer de 1960 al Deutschlandhalle. La lletra oblidada i improvisada.

Material gràfic: la col·lecció William P. Gottlieb conté retrats d'Ella Fitzgerald de cap al 1946 i és de domini públic per donació expressa de l'autor a la Biblioteca del Congrés. És, de llarg, la font d'imatges més segura per publicar.

Nota sobre els drets: els enregistraments citats estan sota drets vigents (Decca/Universal, Verve/Universal).

Temes: Ella Fitzgerald · Savoy Ballroom · Chick Webb · Swing